An (Una pastelerÃa en Tokio)

Sessió del 26 d'octubre de 2016 del cine Club al CapriÂ
An (Una pastelerÃa en Tokio)
Direcció: Naomi Kawase
Guió: Naomi Kawase, a partir d’una novel·la de Durian Sukegawa
Fotografia: Shigeki Akiyama
Muntatge: Tina Baz
Música: David Hadjadj
Intèrprets: Masatoshi Nagasi, Kirin Kiki, Kyara Uchida, Miyoko Asada, Etsuko Ichihara
Nacionalitat: Japó Idioma: Japonès Any: 2015 Durada: 113’
Classificació: Apta per a tots els públics
Premis: Semana Internacional de Cine de Valladolid: premi a la millor direcció
Â
Argument: Sentaro té una petita pastisseria a Tòquio en la que serveix dorayakis (pastissets farcits d’una salsa anomenada an). Una simpà tica velleta s’ofereix a ajudar-lo.
Equip artÃstic i tècnic
Naomi Kawase (Nora, Japó, 1969) és una de les directores més importants del cinema japonès actual. Les seves pel·lÃcules, de ritme cadenciós i traspassades sempre per un alè poètic, s’ubiquen habitualment en el seu entorn més proper, tant geogrà fic com familiar. L’obra de Kawase alterna documentals i ficció. Entre els primers destaquen la inicial En sus brazos (1992), sobre el pare absent, i Nacimiento y maternidad (2006), on filmava el propi embarà s. En ficció va debutar amb Moe no suzaku (1997), Cà mera d’Or a la millor òpera prima a Canes. Deu anys més tard repetiria guardó en el festival francès, en aquest cas el Gran Premi del Jurat, grà cies a El bosque del luto (2007). Aquest va ser el primer tÃtol de Kawase estrenat aquÃ. No ho tornaria a fer fins l’aclamada Aguas tranquilas (2014), obra prèvia a Una pasteleria en Tokio on per primera vegada adapta un text aliè.
El personatge que interpreta Kirin Kiki (Tòquio, 1943) a Una pasteleria en Tokio omple la pantalla des del primer minut amb el seu encant. Aquesta veterana actriu, gairebé desconeguda a occident, és tota una institució al Japó, com evidencia el guardó rebut enguany en els Premis del Cinema Asià tic en reconeixement a la seva trajectòria professional. El seu carà cter humil i proper, a més, l'ha fet molt estimada pel públic japonès. Nascuda amb el nom de Keiko Uchida, es va fer actriu en els anys seixanta, dins la prestigiosa companyia teatral Bugankuza. En els setanta va obtenir popularitat a la televisió i en els vuitanta va fer el salt al cinema. Sempre ha treballat al Japó i poques de les seves pel·lÃcules han arribat aquÃ, però cal destacar la llarga col·laboració amb el director Hirokazu Koreeda: Caminando (2008), Milagro (2011), De tal padre, tal hijo (2013) o la molt recent Después de la tormenta (2016) en són bons exemples.
La història: Com ha manifestat en més d’una ocasió, un dels objectius de Naomi Kawase amb el seu film era el de denunciar la greu discriminació que han patit els malalts de lepra en el seu paÃs. La lepra (o malaltia de Hansen, nom del metge que en va descobrir el bacteri causant) és una malaltia infecciosa i crònica, però poc contagiosa i de nul·la transmissibilitat si està degudament tractada. És coneguda des de l’antiguitat i ha estigmatitzat històricament les seves vÃctimes, que ho han estat aixà doblement. La lepra ha estat tradicionalment vista com una autèntica maledicció, donant lloc a fortes mesures de segregació i exclusió social, de vegades heredità ria. El Japó n’ha estat un trist exemple fins fa ben poc. L’any 1953, el govern va promulgar La Llei de Prevenció de la Lepra, que obligava a tots els afectats, nens inclosos, a ser confinats en uns centres especials aïllats de la comunitat. En aquestes leproseries, més semblants a una presó que no pas a un centre sanitari, els malalts estaven sotmesos a una estreta vigilà ncia i no podien sortir sense permÃs. Amb freqüència eren esterilitzats i, fins i tot, es practicaven avortaments provocats (tot i que la lepra no és heredità ria). La discriminació afectava també als familiars, que es van veure perjudicats en les seves oportunitats de treball, vivenda o educació. I continuava encara després de la curació, per les marques visibles que la malaltia deixava en els rostres i les mans. Tot i que l’Organització Mundial de la Salut va advertir que tals mesures ja no eren necessà ries, el govern japonès no va abolir la llei fins l'any 1996. En 2001 un tribunal va dictaminar que la polÃtica de segregació dels pacients era inconstitucional i que hauria d'haver quedat suspesa en quant les eficaces terà pies amb fà rmacs es van fer à mpliament disponibles, des de finals dels anys cinquanta. El govern japonès va oferir una disculpa formal i es va comprometre a no oposar-se a les reclamacions dels antics pacients. El degoteig de demandes col·lectives per exigir compensacions encara dura avui dia. Per a molts dels afectats, però, la solució ha arribat massa tard.
Altres pel·lÃcules
Butch Cassidy & the Sundance Kid
Una banda de pistolers assalta bancs de l’estat de Wyoming i el tren-correu de la Union Pacific.
Cinema i història: Pride
Estiu del 1984, Regne Unit. El Sindicat Nacional de Miners convoca una vaga.
Edward Scissorhands
En una nit hivernal i nevada, una à via explica a la néta la història d'Edward Scissorhands, un
He named me Malala
Documental al voltant de la jove pakistanesa Malala Yousafzai i la seva famÃlia.
Jimmy’s Hall
Jimmy Gralton retorna a la seva Irlanda natal per fer-se cà rrec de la granja familiar.
Leviathan
En un petit poble costaner de Rússia, Kolya s'enfronta a un alcalde corrupte que pretén apropia
Loin des homes / Far from men
En mig d’un cru hivern, Daru, un professor francès, accepta de mala gana escortar Mohamed, acusat d’
Loreak
La vida de tres dones es veu alterada per la simple presència d’uns rams de flors que faran brollar