La peça del mes: Pupitre

Maig 2014

Nom: Pupitre de fusta envernissada dels anys 30

Procedència: Acadèmia Pràctica

Donació: Salvador Balcells, any 1986

Núm. registre: 14

Moble de fusta, utilitzat com a pupitre d'escola, amb una tapa formant un pla inclinat, amb dues potes reforçades per un travesser. A la part fixa del sobre hi ha obertures per als tinters.

El pupitre va pertànyer a l'Acadèmia Pràctica, escola privada del Prat que es trobava al carrer Flaquer 3-5, al primer pis, i que funcionà des dels anys 30 fins als inicis dels 80 del segle XX. El director i propietari era Agustí Fontanet.

L’escolarització, abans, no era obligatòria i els nens acostumaven a anar a l’escola cap als 7 o 8 anys. Hi havia escassa oferta de places públiques i els nens havien d’anar a les escoles particulars que muntaven els mestres. El col·legi més antic del Prat és el de les germanes carmelites, que van arribar l’any 1906 per dedicar-se, primer a la beneficència i després a l’ensenyament. L’escola pública més antiga de les que es conserven és la Joan Maragall, construïda el 1935, i coneguda, durant molt de temps, com a “col·legis nous”.

Els nens de les cases de pagès acostumaven a fer el desplaçament fins a l’escola a peu o en bicicleta i es trobaven amb la canalla de les cases properes per fer el camí junts.

A mitjan de segle XIX, s’instal·là la primera escola de noies. La primera mestra va ser M. Patricia Calvo, que mostrà un total desconeixement de la llengua catalana. Cap a finals de segle exercí Rosa Ribas Parellada, la primera mestra pratenca, que també té un carrer dedicat.

La primera escolarització, tant dels nens com de les nenes, es feia al col·legi de les monges. Els nens, abans de la Guerra, hi feien tots els estudis. Acabada la Guerra, només s’hi passaven un o dos cursos, mentre durava el parvulari, en una classe només per a ells. Després, calia buscar plaça en alguna altra de les escoles que hi havia al Prat.

En aquells anys, els nens i les nenes no es barrejaven. Tenien classes separades, portes d’accés diferents que donaven a dos carrers: els nois, al del Dr. Robert, i les noies, al de Jaume Casanovas.

Les nenes podien continuar els estudis a les monges. L’ensenyament que rebien era una barreja de coneixements elementals, el que s’anomenava primeres lletres, i altres matèries que havien de servir per al seu futur com a mestresses de casa. Una part important de la seva formació era la costura, sobretot perquè moltes peces de vestir es feien a casa i perquè calia saber apedaçar i sargir amb gràcia perquè no es notessin els arranjaments. Més endavant, s’hi van incorporar els estudis anomenats de comerç per a aquelles noies que volien treballar, generalment de secretàries, per això, una part important era la mecanografia i la taquigrafia.

Al Prat només s’impartien estudis primaris i si algun nen volia continuar estudiant, s’havia de traslladar a Barcelona. Els desplaçaments, quan no hi havia altres mitjans, s’havien arribat a fer a peu. Amb tot, la majoria de nois deixava ben aviat l’escola, quan havia après a llegir, a escriure i a fer quatre números, el que es deia les quatre regles 9 més la doctrina, per posar-se a treballar al camp o d’aprenent d’algun ofici. Més endavant, quan va anar creixent la demanda escolar, alguns mestres van incorporar el batxillerat a la seva oferta educativa.

La major part dels mestres no eren del Prat, tot i que alguns, els més populars, s’hi van establir definitivament. Un dels primers mestres que va exercir al Prat va ser Joan Cirera i Pons que arribà el 1861 i hi ensenyà fins al 1905. En aquella època, no era freqüent que un mestre es quedés tant de temps, perquè amb la canalla que hi havia al poble no es podien mantenir i havien de marxar a un altre lloc. Amb tot, el Prat no era una excepció i és molt coneguda la dita “passa més gana que un mestre d’escola.

Fragment extret del llibre El Prat pagès, pàg. 22-24.