El Prat nocturn - L'any de les llums

La família Ponsich era la propietària de la finca de can Peixo. Els Ponsich, per via matrimonial i herències es relacionen amb les famílies propietàries més antigues del Prat: Amell, Llobregat, San Joan…

El centre de la finca era la masia de Can Peixo vell, masia basilical construïda al segle XVI. En aquells anys, segurament cap al 1933, la masia va ser comprada per la companyia MZA, precedent de RENFE, per a futurs usos ferroviaris. Aquests usos no es van donar mai i la masia va ser enderrocada el 1957. Els finestrals, després de la intervenció municipal amb Jaume Codina a l’alcaldia, van ser traslladats tres als jardins de Torre Muntadas i un a la zona de jocs infantils del nou parc.

M. Pilar de Ponsich i de Sarriera, la darrera propietària, va vendre a l’ajuntament del Prat la finca de can Peixo, després d’un llarg període de negociacions. L’acord es materialitzà l’any 1931 i s’amplià el 1935. Aquesta part de la finca se sumava a les vendes anteriors que van donar lloc a l’entorn del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer. A la finca s’hi va construir un parc, una zona esportiva i s’inicià la construcció d’una escola, que va quedar interrompuda per la Guerra Civil.

Una de les grans preocupacions del Prat, fins a ben entrat el segle XX, va ser el deficient estat sanitari, amb aigües estanyades i zones inundades permanentment que afavorien la propagació de malalties, entre elles el paludisme, contagiat per la picada del mosquit anopheles. Una d’aquestes zones era el Fondo d’en Peixo. L’adquisició per part de l’ajuntament va comportar el sanejament de tota la finca.

L’any 1933, els antics masovers de Can Peixo Vell van construir una altra masia en substitució de l’antiga, que encara es conserva actualment en una cruïlla de carreteres, davant del Mundiauto, aproximadament.

Jacint Verdaguer, mossèn Cinto Verdaguer (Folgueroles, 1845-Barcelona 1902)

És una de les grans figures de la literatura catalana. Poeta adscrit al corrent de la Renaixença, va contribuir a tornar a col·locar el català com a llengua literària i a popularitzar la poesia.

La seva obra va ser àmpliament reconeguda en el seu temps i va obtenir diversos premis literaris. Les seves temàtiques més habituals eren la religió, la natura i el paisatge, resultat de la seva dedicació religiosa i el seu gust per les excursions i els viatges.

Un viatge a Terra Santa li va provocar una crisi espiritual i es va dedicar a activitats poc ortodoxes com els exorcismes. Això va fer que revés diverses amonestacions i que fos apartat del sacerdoci. En els seus darrers anys va ser rehabilitat i es dedicà amb intensitat a la poesia.

En el seu enterrament va ser una manifestació popular multitudinària.

Santiago Rusiñol (Barcelona 1861-Aranjuez 1931)

És un dels màxims exponents del modernisme català. Va cultivar el teatre, la poesia, la pintura i la música, destacant en totes aquestes facetes. La seva vida bohèmia el va portar a viatjar contínuament, per tal d’aprendre dels artistes més destacats del moment.

Va establir la seva residència estable a Sitges, al Cau Ferrat, avui convertit en un museu. De la seva producció teatral destaquen obres com l’auca del senyor Esteve, un compendi de totes les característiques de la figura tòpica del català treballador, que Rusiñol tan rebutjava.

Les tres fantasmes tenen una base “real”, tan real com pot ser un fantasma. Allà cadascú amb les seves creences. Són velles conegudes d’aquests itineraris, tot i que una s’estrena “físicament”, aquest any.

La més antiga, és la nostra vella amiga la noia del pou. Tal i com figura en els documents, va morir el 1742 quan va caure al pou del comú. Aquest pou era a l’actual plaça de la Vila, on ara hi ha l’Ajuntament i on segles enrere, hi havia hagut un hostal. El consell municipal, davant d’aquest accident tan lamentable, va decidir tapar el pou amb unes portelles de fusta per tal que ningú més hi pogués caure.

L’altre fantasma ben bé podria haver estat la Leocadia Rogés, propietària d’aquesta finca que el 1885 la va vendre a la família Muntadas amos de la important indústria cotonera “L’Espanya industrial”, que estava al costat de l’actual estació de Sants (un parc porta el seu nom). Aquest hi ha va construir la torre que porta el seu nom dedicada a l’oci i a les vacances de la família. Els Muntadas en van ser propietaris fins a la venda a l’ajuntament l’any 1947.

L’edifici ha tingut diversos usos, des de casa d’estiueig, residència de directius de la Seda, ocupació durant la Guerra pel PSUC i després per la Falange. Seu del diari Portavoz Prat, escola bressol, biblioteca, sala d’art, i ara, centre d’art i seu del teatre Kaddish.

De la fantasma del carrer de Ferran Puig, ens ha demanat que no en diguem res… tret de què és una llegenda urbana explicada pels veïns.

Ferran Puig (Girona, 1815-Barcelona 1901)

Industrial, propietari agrícola i polític. El 1838 fundà a Sant Andreu de Palomar una important fàbrica de teixits que acabà sent la famosa Fabra i Coats. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1855) i fundador de diverses societats i empreses, com la que construí el Canal d’Urgell i la Junta d’Obres del Port de Barcelona. Afiliat al partit liberal, fou senador per Girona del 1881 al 1894, any en què fou designat senador vitalici. Al Prat, comprà terres, la majoria a bon preu procedents de la desamortització de béns religiosos, i es convertí durant anys en el major propietari agrícola i, per tant, un dels personatges més respectats al municipi. Entre d’altres coses, va finançar la construcció del primer pont sobre el riu, el 1873, per poder portar a Barcelona les seves collites. El pont, per a la resta, era de peatge.

Pascual Madoz (Pamplona 1806-Gènova 1870)

Fou un polític espanyol de tendència liberal. Va ser diputat a les Corts Espanyoles i ministre d’Hisenda (1855) i jutge del Tribunal Suprem. Madoz va impulsar una desamortització, que va afectar els béns de l’estat, l’església, els municipis i tot el que s’anomenava de mans mortes, sense propietat clara, moltes vegades comunals.

Al Prat els decrets desamortitzadors de Mendizábal i de Madoz van afectar més d’una tercera part de les terres del municipi.

Ferran Puig i Pascual Madoz van ser amics i compartien ideologia progressista. Madoz va tenir importants càrrecs durant la revolució de 1868 que va enderrocar la monarquia borbònica. Va morir el 1870 a Gènova quan formava part de la comitiva que oferia la corona d’Espanya a Amadeu de Savoia

El 1912 l’ajuntament del Prat acordà batejar amb el nom de Ferran Puig el carrer de la Bunyola, la prolongació del qual havia portat a les seves extenses explotacions.

El carrer de Madoz és un dels carrers més antics del Prat, s’hi comença a construir el 1865 i és un dels pocs que no ha canviat mai de nom. Se li atorgà el nom a la mort de Madoz el 1870.

Al Prat no hi havia botigues on poder comprar roba o joguines per a la canalla, per això les famílies havien d’anar a Barcelona. L’Hogar del Niño va obrir el Nadal de 1952. Els seus propietaris, Josep M. Vilà i la Montserrat Paretas, eren nous a l’ofici. Ell s’encarregava de buscar proveïdors i negociar amb les distribuïdores, mentre que ella comprava talls de roba i confeccionava vestits per a vendre a la botiga. Al final van aconseguir tenir una àmplia oferta de productes dedicats a nadons, infants i adolescents. La botiga es va anar especialitzant i també tenia vestits de bateig i comunió. Era el lloc on es podia comprar tota la roba que demanaven les escoles, des de bates i equips esportius fins als uniformes (perquè, durant molts anys, a les monges s’hi anava amb uniforme). Una fita obligada era la celebració dels Reis. El 5 de gener era el dia de l’any que la botiga tancava més tard (i no cal explicar el perquè). El negoci va estar sempre dirigit per la família. La botiga va tancar definitivament el 31 de gener de 2009.

Cacauers

Durant la postguerra, els caps de setmana apareixien els populars cacaueros, amb el carretó ambulant. Tot i que abans de la guerra s’ubicaven a la plaça de la Vila (on hi havia parades ambulants d’altres productes), amb l’obertura del Monmari i la proximitat de l’Artesà es van situar al passatge de Martí Piñol.

Obrien des del dissabte al migdia fins a la darrera sessió del diumenge. La gent aprofitava el descans de les programacions dobles per anar a comprar llaminadures i fruita seca.

Les parades s’adaptaven a la disponibilitat de productes. Durant tota la temporada tenien cacauets, avellanes, ametlles, tramussos, xufles, caramels, pega dolça, regalèssia, pipes. També tenien algunes petites joguines per a la canalla com ara pilotetes. Feien servir paperines de paper per embolicar la compra.

El desembre de 1946 va obtenir l’autorització per començar a funcionar el cine Monmari, propietat de Joaquin Marimón. El nom de Monmari, correspon al cognom de la família alterant les síl·labes.

Es va inaugurar un dijous de gener de 1947 amb un programa doble que amb Recuerda, d’Alfred Hitchcok i Demasiados Maridos, una comèdia amb Jean Arthur i Fred MacMurray. Llavors l’Artesà tenia els tractes fets amb les principals distribuïdores mentre que el Monmari havia de lluitar per aconseguir bones pel·lícules de les considerades de segona. Des del 1939, el Moderno estava expropiat als seus propietaris i habilitat com a església, i ho va ser fins el 1948, quan es consagrà la cripta.

A partir del 1958 les coses van millorar quan les tres sales es van posar d’acord per compartir programació. Al 1967, amb la seva obertura, s’hi afegí el Capri.

El Monmari va ser molt popular entre els pratencs, especialment per les projeccions a l’aire lliure que es van fer al pati del local entre els estius de 1958 i 1975.

Va tancar les seves portes el 1980.

Després es va llogar a una acadèmia de dansa i, finalment, es va vendre a una entitat bancària, el 2001.

Edifici catalogat i protegit.

Amb aquest recorregut per alguns dels moments destacats de l’Artesà, posem final a l’itinerari.

Hem assistit a una de les primeres funcions teatrals de l’Artesà, el 1919, poc després de la seva construcció.

Els milicians ens han escenificat l’ocupació de l’edifici durant la Guerra Civil.

I després, el noi del pase ha il·lustrat el llarg període en què l’Artesà va ser un cinema.

El número final ens ha portat als anys setanta, quan els joves van fer-se seu l’espai del bar i de la terrassa, compartint tertúlies i convivint amb públic molt divers. Vol ser també un homenatge a una generació que, per les circumstàncies d’aquella època, se n’ha anat massa jove.