Baralla de galls entre Rusiñol i Verdaguer

Rusiñol:  Ai caram, quanta gent, i jo pensava que tota la gresca era a Sitges. Bé, això ara, perquè quan m’hi vaig instal·lar, cap al 1893, allò era ben ensopit. Sort dels meus amics i jo, que varem revolucionar la vila, que si no. Ja ens criticaven, ja. Però les magnífiques festes modernistes que celebraven faran història. Permeteu que em presenti, sóc en Santiago Rusiñol, artista...i dels bons.

Ara estem d’obres a casa meva, al Cau Ferrat. Tinc la dona dirigint els paletes, i és millor escampar la boira i fer-se el fonedís, que jo d’això ja en tinc experiència.

Que, ara que hi penso, no sé perquè m’hi vaig reconciliar, clar que va ser un moment de debilitat per culpa de la malaltia, que ja m’hi veia a l’altre barri, i ella es va desviure per cuidar-me, i sense ni un retret, m’ho va perdonar tot, fins i tot que desaparegués durant deu anys sense donar cap explicació.

I vaig tornar perquè ja em veia en el llit mortuori i volia deixar aquest món amb l’ànima en pau. Però res, que em va cuidar tan bé que no em vaig morir i ara l’haig d’aguantar... vull dir, estimar, perquè em té tan vigilat que ni de conya em podria tornar a escapar.

Sort que amb les obres,  està tan distreta que m’he pogut despistar una mica i m’he dit, saps què Santiago?, perquè no agafar aquest tren tan nou i anar a descobrir les rodalies? I mira, he decidit baixar al Prat, que no el coneixia, i on em diuen que hi tinc un carrer,  i tu, el primer que em trobo és al missaire d’en Verdaguer i tota aquesta gentada.

Quasi que podríem muntar una festassa d’artistes. Tu Cinto podries recitar algun dels teus poemes i jo muntar alguna escena de l’auca del senyor Esteve, que tant d’èxit ha tingut. Segur que aquesta gent no la coneix i s’ho passarien molt bé.

Clar que, ara que miro bé, potser millor podria pintar, que aquí hi ha bon material

Què em faries de model mossa? Tens aquest aire provocador i misteriós  que tant m'agrada per a les meves composicions.

I tu tampoc estàs malament. Vull presentar-me al concurs que han convocat per a la publicitat de l’anís del mono i tu quedaries molt bé per a la idea que tinc al cap.

Verdaguer: Mira que en sou de descarats els modernistes, a part de mals poetes. Segur que tens un diable dins del cos que et fa dir i pensar aquestes maldats. Si em deixes et faré un exorcisme que et deixarà com a nou.

La gresca, l’absenta, la morfina, les dones, tot això són les armes amb les que ens tempta el malvat i vos, Rusiñol, les heu tastat totes.

La vostra obra és un exemple de vicis, sàtires i poca-soltades, que només us han portat a enemistar-vos amb família, coneguts, i fins i tot amb la vostra santa esposa.

Quan hi ha tants temes bonics per tractar, l’amor de Déu, el paisatge, la història...heu de caure tan baix?.

Enlloc d’agafar un tren, màquina diabòlica que no arriba mai a l’hora i que no saps mai quan et portarà a lloc, perquè no veniu amb mi a fer excursions a peu o amb carro pel país. Heu vist mai sortir el sol des del Canigó? És una experiència única, mística.

Au va Rusiñol, deixeu aquestes donotes, i aneu cap a casa, amb la vostra esposa.

Rusiñol: Ja teniu raó ja Mossen Cinto, Una dona bella és un perill. Però una dona lletja és un perill i una desgràcia.

Totes les culpes de la dona ens venen de la debilitat. Una és més forta quan va ben tipa.

I és que Allí on va la vista, allí và la mà; allí on va la mà, l’acció, i allí on va l’acció, la catàstrofe!

Mossen No hi ha res com el vert, per treure una pena de dintre. El vert, rebaixa, purifica, modifica i rectifica.

 

Verdaguer

Vos sí que en sou de verd, Rusiñol!

Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls:
L’un era blanc com la gebre,
l’altre fosc com lo pecat.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Rusiñol

Ja ho veieu, si el talent fes bullir l’olla, alguns homes menjarien amb altra puntualitat de la que mengen.

Jacint Verdaguer

Talent dieu? Escolteu-me i apreneu:

Jo alçava la maneta a les estrelles,
quan era xic com un esqueix d’hisop;
atènyer somniava les més belles,
les veia tan a prop!
Ara só vell, mes de tan altes roses
encara, encara lo desig me puny,
mirar-me quan les veig tan amoroses;
mes, ai!, les veig tan lluny!
Del cel hermós ¿per què em mostrau les gales,
si no em deixau a sos jardins pujar?
Oh mon Déu, oh mon Déu, dau-me unes ales,
o preneu-me les ganes de volar.

Rusiñol:

Ales per volar? “Si fos cert que el viatjar ensenya, els revisors dels trens serien els homes més savis del món”.

Deixeu-me viure il·lusionat, que pel que dura la vida, val més enganyar-nos seriosament que caure en controvèrsies.

A més vostè ja sap que “Al treball li diuen virtut els que no els cal treballar, per enganyar els qui treballen”. En canvi “El joc és altament moral.

Serveix per arruïnar als imbècils.”

Jacint Verdaguer

El joc, el treball, això a que us entregueu és tot perible:

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi o la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.