Des del segle XII fins avui hi ha documentades més de cent vint-cinc crescudes del riu i riuades.
Fins fa poc anys, darrere de cal Monjo i cal Comas hi havia la “marrada” o “giragonsa”, el meandre més gran del Delta del Llobregat. En aquest punt el riu es desbordava sempre, formant un braç d’aigua fins al Remolar. Doncs bé, després de la riuada del 1971 i les seves conseqüències catastròfiques per a Cornellà, l’Hospitalet i el Prat, es decidí redreçar la llera i fer desaparèixer el meandre. Sobre aquesta superfície, damunt del que havia estat el meandre, es va construir el camp de l’Espanyol que per aquest motiu rebé el nom de Cornellà-El Prat, ja que els límits municipals encara responen a l’antiga llera.
Entre les riuades més significatives hi ha les riuades del 1617, l’any del diluvi, amb imponents aiguats i inundacions catastròfiques, on les crescudes s’endugueren cases i terraplens.
Amb la riuada de Sant Antoni, el gener de 1898, el poble del Prat va quedar inundat durant tres dies. Gràcies al fet que a la Colònia Casanovas hi havia l’únic telèfon del Prat, es va rebre una trucada des de Martorell avisant que baixava una gran riuada. Tot i la tempesta, es va enviar el mosso Gil Argelaga cap a l’Ajuntament per comunicar el que s’acostava. Un quart d’hora més tard, els camps de la Ribera s’inundaven i des de les cases de pagès es disparaven trets avisant de la riuada i demanant auxili. S’enviaren queviures des de la població de l’Hospitalet.
L’any de les cinc riuades, entre octubre i novembre de 1907, el Delta, des de Montjuïc fins a Castelldefels, es convertí en un mar amb dos i tres metres d’aigua. Arran d’aquest gran desastre fou constituïda una associació de propietaris en què col·laborà també la Junta de Defensa del Prat i es va alçar el marge de defensa de la Ribera del Prat.
La tràgica riuada del 26 de setembre de 1962 va ser una de les pitjors catàstrofes de la vall baixa del Llobregat, causà entre sis-centes i mil víctimes mortals. La riera de Rubí s’endugué tot el que trobà al seu davant: persones, cases i fàbriques que eren tocant o dins la llera de la riera.
La darrera gran i tràgica riuada va ser la ja esmentada del setembre de 1971.
Mesures de prevenció i defensa contra les riuades
-
El marge de defensa: Era una elevació artificial del terreny, un terraplè que seguia tota la llera del riu, d’uns quatre metres d’alçada, aprofitat també com a camí per on podien passar carros i vehicles. El marge de defensa del Prat era la continuació del marge de Sant Boi. Des de Cal Monjo a l’Estruch hi havia una zona inundable amb camps, la majoria d'arbrers fruiters. Des de l’Estruch fins a la desembocadura (Cal Truco) el marge anava arran de la llera del riu. La primera documentació d’aixecament del marge de defensa o terraplens al Prat data de 1606. Els terraplens comptaven amb suports com les estacades, per compactar la terra, o plantacions artificials com ara salzeredes, alberedes o tamarius.
-
El terrelló: Era una prestació personal per al manteniment de la xarxa de camins, de valls i pluvials, així com la reparació i manteniment del marge de defensa. Cada pagès, propietari o arrendatari, aportava el seu carro de trabuc i la seva mà d’obra segons el nombre de mujades que treballava. Amb el terrelló s’impedia tant que s’escampés l’aigua en cas de riuada, com que quedés entollada, cosa que provocava malalties com el paludisme. La primera documentació d’aquests treballs són de 1359 per ordre del rei Joan I, precisament per obrir desguassos cap als estanys i evitar malures. Els llocs d’extracció dins la llera del riu, eren el sorral de Cal Monjo, el sorral de Can Comas, el sorral de Cal Mosso i el sorral de Cal Saio, on els carros de trabuc eren carregats amb sorra i grava per al manteniment dels camins, i de sauló per al manteniment del marge de defensa. La prestació del terrelló es va deixar de fer a la dècada dels cinquanta. Es conserven documents d’aquestes convocatòries per part dels ajuntaments. (Vegeu les imatges)
-
El carro de trabuc: Carro proveït d'una caixa movible, que permet abocar la càrrega, sense haver de desenganxar l’animal donant moviment de balança a la caixa, això feia que toqués a terra i facilitava la descàrrega en el cas de material pesat: grava, sorra, sauló i fems. Al Prat es va utilitzar per a la construcció del marge del riu, anomenat “fer el terrelló”.
-
El clos: Marge de terra que envoltava les cases de pagès, l’era, el paller, els porxos i corrals de les masies de la Ribera del Prat per protegir-les en situacions de riuades. L’església de Sant Pere i Sant Pau tenia el seu propi clos.
-
Els canyissars: A la zona de la Ribera, la més castigada per les riuades fins al segle XIX es protegien els camps amb marges de canyissars a fi d’esmorteir el corrent de les riuades que s’enduia la terra fèrtil i tornava incultivables els camps.
-
El batiport: Taulons de fusta que es posaven ben ajustats a la porta de les cases del Prat per impedir-hi l’entrada d’aigua quan hi havia aiguats o riuades. Consten de dues parts: la post i les guies. A l’entrada del poble, a la Rambla, es posava un gran batiport per impedir que l’aigua inundés el nucli urbà.
UN MARGE
M’agrada jeure en un marge
veure passar els núvols, sentir la humitat
ensumar baf de terra,
escoltar quan el sol crema
el ressec terròs que xucla l’aigua
que pel solc llisca.
M’agrada jeure en un marge
és com tenir la finestra
oberta de bat a bat
És tenir la feina llesta,
respirar fum de tabac,
i el temps que es para, endormiscat.
M’agrada jeure en un marge
jeure en un marge del Prat
Pau Vallhonrat. Solatge d’estany.