Ferran Puig i Pascual Madoz

Personatges: Madoz/Ferran Puig

Pascual Madoz- Bona nit, Don Fernando.

Ferran Puig- Amigo Pascual, cuánto tiempo.

Pascual Madoz- Ja em pot parlar en català, ja, don Fernando. Encara me’n recordo una mica de parlar-ne de quan vaig ser governador civil de Barcelona.

Ferran Puig- Oi tant! I quina gran feina que vàreu fer, amic meu! Com quan vàreu fer enderrocar les muralles que tant de mal feien a la salut dels barcelonins. Aquells aires malsans tancats i aquelles aigües brutes estancades que feien emmalaltir la pobra gent dels ravals. Va ser arran d’aquella epidèmia tan terrible de còlera del 1854.

Pascual Madoz- Ja ho recordo, ja. Aquí al Prat també la vàreu patir i de quina manera. 147 morts, si no recordo malament, per a una població de poc més de miler i mig d’ànimes. Vaja , un terrible 10%. I vós, vàreu fer també una gran tasca a les vostres finques. Dessecant terres estanyades i posant en conreu ermots improductius.

Ferran Puig- Molts calers que hi vaig invertir per fer tot això, i, amb altruisme, amb la voluntat de treure aquest poble de la misèria. Incomunicat com estava, fins i tot els hi vaig fer construir un pont per travessar el riu.

Pascual Madoz- I tant que vàreu fer Don Fernando, que vàreu col·locar aquest paratge deixat de la mà de déu a tots els mapes i a la seva horta a tots els mercats i taules més fines. Tant per agrair i, en canvi, quin poc respecte que tenen cap a la vostra memòria.

Ferran Puig- No és per maldat, amic Madoz, és la incultura pròpia d’aquesta gent miserable. En el seu moment, en el de la meva mort, ja em van dedicar un carrer, tot i que potser em mereixia una estàtua, oi? Però no em queixo d’això, ja he dit que aquesta gent és pobra, inculta i miserable. Del que si que m’exclamo és que ningú anomeni el carrer pel meu nom. N’estic fart de sentir petits i grans parlant del carrer Major, què coi carrer Major, carrer de Ferran Puig. De Fe-rran-Pu-ig.

Pascual Madoz- Teniu més raó que un savi i més paciència que un sant amb aquests pratencs desagraïts.

Ferran Puig- I sóc un home de paraula. A vós, quan teníem aquells negocis a la carrera de San Fernando, a las Cortes, us vaig prometre que si tot sortia bé, us faria dedicar un carrer.

Pascual Madoz- Negocis profitosos per al país i per a les butxaques dels emprenedors com vós. Gent amb bona vista per als negocis: les lleis desamortitzadores, les lleis per afavorir el poblament rural amb bones desgravacions fiscals...

Ferran Puig- … I jo en vaig treure bons beneficis i vaig complir la meva paraula i us vaig fer dedicar un carrer al Prat i el destí ha volgut que sigui a tocar del meu, fent cantonada.

Pascual Madoz: I jo us estic molt agraït Don Fernando, i no voldria semblar desconsiderat, però ja posats, No podríeu haver fet que m’hi posessin el nom complet? Que aquesta gent inculta no en té ni idea de què és això de Madoz, i tant els hi fa! Per ells podria ser un riu, una muntanya o una pedra!

(se’n van, amb Fernando posant-li una mà sobre l’espatlla).

Ferran Puig- Un petit descuit, no en feu cas... i d’això, allò que estàvem negociant, allà dels impostos per a les successions...?

Pascual Madoz- Doncs miri, ara que ho diu, estem treballant un esborrany...