“No podem dir que el Prat no té història, clar que en tenim, i l’hem de conèixer”

La Marga Gómez, davant de la font de la pl. de la Vila.

dilluns, 2 març, 2026 - 09:45

La pratenca Margarida Gómez Inglada s’acaba de jubilar. Ella és doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i ha estat cap de Patrimoni de l’Ajuntament del Prat i directora del Cèntric Espai Cultural i de l’Arxiu Municipal. Molta gent de la ciutat la coneix perquè durant una quinzena d’anys ha estat la conductora de les sessions del Prat Ocult, que ella mateixa va crear, unes activitats teatralitzades sobre la història del Prat que tenen un gran èxit de públic. Amb motiu de la seva jubilació, elprat.ràdio li ha fet una entrevis-a que aquí reproduïm en part i que podeu escoltar sencera tot seguit:

Entrevista a elprat.ràdio

Marga, quan et vas començar a interessar per la història?
A 8è d’EGB, al col·le de les monges, en teníem una d’horrible que ens feia classes d’història. Horrible perquè ens feia llegir la lliçó en veu alta mentre ella dormia. I malgrat això, em va agradar molt allò que llegíem. Després, al Baldiri Guilera fent el COU vam tenir una professora meravellosa que ens va parlar de materialisme històric, de revolució industrial i d’altres conceptes que en els llibres d’història franquistes no havíem après. I aleshores ja ho vaig tenir claríssim.

També vas tenir clar que volies dedicar-te a la història local?
Això va ser més accidental. Jo volia fer recerca, i l’altra meva gran vocació –frustrada- era la docència. Fent la carrera vaig coincidir amb la Cristina Besora i l’Irma Fabró, i les tres vam entrar en contacte amb el Grup d’Estudis Pratencs, que ens va animar a fer recerca. Vam fer el primer treball amb l’Antoni Rodés. Quan comences a tocar papers, l’olor del paper vell és sublim... és com la xocolata, que t’enganxa. I em va aparèixer l’oportunitat de treballar a l’arxiu, a tocar papers tot el dia...

Diuen que el Prat té poca història.
Això s’ha de desmentir contínuament. Tots els pobles tenen història, és igual que sigui més recent o més antiga, l’important és que les comunitats en coneguin la seva. Per exemple, a nivell de Guerra Civil i repressió, estan sortint moltíssimes recerques molt petites de coses molt concretes, d’una presó, d’un camp de concentració, d’unes foses, i la suma de tot això ens dona la perspectiva real del que va representar la guerra. La mirada local contribueix al coneixement general. No podem dir que no tenim història, tenim la nostra, que s’ha fet de manera col·lectiva amb aportacions de tot de gent que ha vingut al Prat. I aquesta història l l’hem de conèixer, i com més gent s’hi dediqui, i amb eines científiques, millor.

“No hem cuidat prou el patrimoni, 
i no només per culpa dels polítics, 
també per manca de sensibilitat col·lectiva”

S’ha cuidat prou el patrimoni del Prat durant aquests anys?
Això és un mal general. Sempre s’ha construït a sobre de les generacions anteriors, tothom ha destruït. Això no és una justificació, és un fet. Crec que no hem cuidat prou el patrimoni i no només per la legislació que hem aplicat o per culpa dels polítics, sinó també per una manca de sensibilitat col·lectiva. De vegades no valorem prou el que representa conservar determinats edificis o ser sensible en determinades construccions o respectar la tipografia de determinats carrers. És més fàcil enderrocar i fer de nou que conservar.

El Prat Ocult és una de les coses de les quals et sents més orgullosa, per la gran acollida que ha tingut per part de la població?
L’èxit del Prat Ocult ha estat una sorpresa any rere any. Teatralitzacions i recreacions històriques se’n fan a molts llocs, però la gràcia del Prat és que barregem la part històrica, rigorosa, amb una més lúdica, inventada, però que respon a fets reals.

Justament ara hi ha una exposició al Cèntric que explica què era la dictadura quotidiana, que potser no s’ha explicat prou.
Les exposicions són molt importants. Vam començar fent-ne a Torre Muntadas, per Festa Major, de temàtica històrica, i després també a Torre Balcells, que havia de ser el Museu del Prat, i que finalment no va ser-ho. La sala d’exposicions del Cèntric ens permet tenir-ne durant tot l’any i amb molta visibilitat, ens ha permès acostar la història local a moltíssima gent. N’hem fet moltes de pròpies i d’altres amb Jordi Gibert, Joan Montblanc, Jordi Ramos... Des que existeix la Regidoria de Memòria Democràtica hem intentat visibilitzar més aquesta part de la nostra història, que hem complementat amb xerrades i taules rodones que han tingut molt d’èxit. I també estic molt orgullosa de l’espai de memòria de les víctimes del franquisme i del nazisme, als jardins d’Àngel Guimerà.

“El Prat és l’únic municipi gran
de Catalunya sense museu”

I de l’arxiu, què me’n dius?
Ordenar l’arxiu històric és una de les coses que més m’han satisfet. No us podeu imaginar com estava quan vam començar, l’any 85. Jo ara he marxat però a l’arxiu queda un gran potencial humà, gent que en sap molt, que ha treballat molt i que ha participat de tots aquests projectes. De fet, tot el que he fet no seria possible sense un equip preparat i professional.

La història sovint es tergiversa i manipula, oi?
Estem en un moment en què tant a l’Estat espanyol com a nivell mundial s’estan donant uns discursos totalment falsos que només es poden rebatre des del coneixement històric. A mi em preocupa molt sentir o veure a les xarxes determinats relats dignificant i posant com a herois persones que han fet moltíssim mal a aquest país. La història ens ha d’ajudar contra això.

Què és el que t’ha quedat per fer?
El museu és la meva espineta. Tenim materials de sobra per fer un gran Museu del Prat. Crec que no s’ha fet perquè han mancat dues coses: recursos econòmics i pressió social. No sé si tenim prou resposta ciutadana amb aquests temes. Jo tinc les esperances posades en la Granja de la Ricarda, però és un monstre molt gran i molt car. Potser hem de pensar en altres possibilitats més modestes, com tenir diferents seus museístiques, com passa a l’Hospitalet o Sant Boi. El Prat és l’únic municipi gran de Catalunya sense museu, i això és responsabilitat de les administracions, i una mica de tothom.

Isa Gonzalo Isla