Fins al començament dels anys seixanta, les escarxofes es duien des dels camps del Prat fins al Mercat Central del Born de Barcelona en unes grans canastres en forma de cove ovalat fetes de vímet pels cistellers del Prat. En cada una hi podien cabre més de 800 kg d’escarxofes. El transport es feia amb carros, en un viatge d’unes quatre hores, o camions.
Per adobar la terra s’utilitzaven adobs orgànics naturals, però com que els excrements que produïa la ramaderia d’oví, boví i porcí del Prat eren insuficients, es depenia dels fems i les latrines de la ciutat de Barcelona. Un altre fertilitzant natural molt emprat va ser el Nitrat de Xile, una barreja de nitrat de sodi i nitrat de potassi que s’extreu de grans extensions d'Amèrica del Sud, principalment Xile. Més endavant es farien servir adobs químics i minerals.
El conreu de la mongeta seca (ganxet terrer) del Prat va ser el més important dels conreus de regadiu d’estiu, temporada en què la terra s’havia de treballar amb molta cura perquè conservés un grau d'humitat suficient per fer-les créixer. Aquesta hortalissa era una de les més apreciades a la llotja de Barcelona.
El conreu del blat de moro va ser important en els camps del Prat fins als anys seixanta. Es destinava a la venda i a l’alimentació de l’aviram i del bestiar domèstic. El blat de moro es va sembrar de forma manual fins a l’arribada de la màquina de sembrar; el model Jaime va ser el més utilitzat per la pagesia pratenca.
El gra es mesurava amb uns recipients de fusta reforçats amb ferros. Perquè el resultat fos exacte primer calia passar-li per sobre el pal anomenat “rasador”, que eliminava el gra sobrant. Al Prat, s'utilitzava la mitja quartera. Un sac de mongetes contenia dues mitges quarteres, equivalent a uns 66 kg aproximadament. També existia el quarteró, que equivalia a 2,6 kg o sis lliures i mitja.
A inicis del segle XX es comencen a aplicar mesures i recomanacions sanitàries a la llet i el consum entre la població general augmenta de manera important.
Al Prat, es produïa llet fresca per abastir el municipi i la ciutat de Barcelona en vaqueries petites o mitjanes (de tres a vint vaques) i en grans explotacions ramaderes com la Colònia Casanovas i la Granja la Ricarda.
El capó és el pollastre castrat destinat a l’engreix. Durant segles el coneixement i l’habilitat de capar els pollastres era transmesa de generació en generació per les àvies de les cases de pagès, que eren qui se solien encarregar d’aquesta tasca. Cap a mitjan segle XX, l’activitat es va professionalitzar. Josep M. Juncà Navarro (Barcelona 1924 - El Prat 2019), va ser el capador professional més important del Prat dels anys cinquanta fins als vuitanta.
El baster, dit també guarnicioner, era l'artesà que treballava el cuir per confeccionar guarniments per a animals de peu rodó, tant d’arrossegament i tir, com per a carruatges. També s’encarregava de reparar els guarniments que es feien malbé i de confeccionar veles per a tartanes i carros.
Les moles o rodes d’esmolar han estat essencials en el dia a dia dels pagesos, ja que permetien mantenir les eines en perfecte estat. Solien dur un disc o roda de pedra de gres vermell procedent de les pedreres de Cervelló i Vallirana que es feia girar amb una maneta perquè la pedra fregués la fulla de l’eina i recobrés les condicions òptimes per al seu ús. Una variant d’aquestes màquines d’esmolar són les impulsades amb el peu, molt útils per a falçs o destrals.