Pere Casanovas i Àngel Guimerà

Casanovas- No em negareu que fa goig. Havíeu vist cosa més maca que aquesta? Bé, potser la Sagrada Família d’en Gaudí, però em sembla que això no ho veuré acabar...i potser vosaltres tampoc.

Que n’aprenguin els autonomistes de qui mana en el poble. Tindran l’ajuntament, però el millor teiatru és dels artesanistes. Aquests caragirats es pensaven que fent-nos fora del local acabarien amb nosaltres. Curs de gambals ambiciosos lletraferits! Que s’han cregut? Que ens deixaríem trepitjar com si res i que ens en tornaríem cap a casa amb la cua entre les cames?.

Per alguna cosa mano a tots els pagesos del poble. A una ordre meva, tota la Bunyola i la Bufera es va mobilitzar. Era una munió tan gran de carros, que seria l’enveja dels exèrcits més grans, que en un tres i no res varem tenir tots els materials que ens calien i els diners, trinco-trinco, sense ni una queixa. I aquest és el resultat! Que n’aprenguin els autonomistes!

Guimerà- Bona nit. Ja en podeu estar ben cofoi. Jo de teatre hi entenc una mica i puc donar fe que és de les millors sales que he trepitjat. L’altra dia li deia a la Xirgu que hauria de trobar una bona obra per representar-la aquí. Ella només ha estat a la vella sala de la plaça i no hi ha punt de comparació. També és veritat que quan hi actuava tot just acabava de començar i no era tan coneguda com ara. Encara la deien pel seu nom, Margarida,i no la Xirgu. Quan a una actriu li posen el la i el cognom és que es bona de veritat...bona o famosa, que no sempre és el mateix i talent i fama no sempre van junts. Vostè, ja m’entén.

Casanovas.- No ús féu el modest senyor Guimerà, que sou una de les plomes més reconegudes de les nostres lletres.

Guimerà.- Honor que em féu, ... senyor...?

Casanovas.- Disculpeu, amb l’emoció..., fa estona que xerrem i no m’he presentat... Pere Casanovas i Moliné, per servir-lo, Don Àngel.

Guimerà.- Doncs com li deia, he tingut la sort que el públic català ha acollit amb entusiasme la majoria de les meves obres i he pogut recórrer amb les meves peces teatrals el país de punta a punta. Haig de reconèixer que mai m’hagués pensat que un poble tan...tan...(dubte, com si no trobes les paraules. Casanovas fa posat defensiu) ...petit (els dos es relaxen per no haver trobat una paraula ofensiva) tingués un teatre digne d’una gran ciutat.

Casanovas.- Ja té raó, ja, Guimerà (Casanovas, que al començament semblava impressionat per l’escriptor, ara es va creixent i per això va canviant la manera d’anomenar-lo). I que en pensaríeu si us digués que el varem construir en un tres i no res. El 31 de març, aquells desgraciats de l’autonomista ens feien fora del local i per la Festa Major, el 27 de setembre,  ja fèiem els balls de gala, jocs florals i sarsuela.

Guimerà.- Què us haig de dir? Que sembla un prodigi, més propi de deus que d’homes

Casanovas.- Exagereu amic meu, però no serè jo qui porti la contrària a un artista tan gran.

Guimerà.- I ja posats, amb la confiança que ens tenim, i aprofitant que parleu dels autonomistes...no podríeu fer les paus?

Casanovas.- Mai! les paus amb aquelles rates traïdores mai! La seva traïció va ser grossa: es van conjurar amb els amos del local per fer-nos fóra. I temps els hi va faltar per tornar-lo a ocupar ells i fundar el maleït Centre Autonomista. Encara rai que, com qui salva els mobles d’un incendi, ens varem poder quedar amb el nom, Centre Artesà. Tants anys de feina per la cultura i haver de veure’ns en aquesta situació, robats pels qui consideràvem quasi germans!

Guimerà-. Bé que hauríem d’escoltar les dues parts, per què segur que ells expliquen una altra versió de la història.

Casanovas.- Què dieu Guimerà? Dubteu de la meva paraula?.No sereu pas de la seva corda? un autonomista?

Guimerà.- Mireu, Casanovas. Per mi com si us voleu tirar els plats pel cap o si voleu arreglar les vostres diferències a cops de puny. Només us demano, ni que sigui per mantenir l’aparença, que de tant en tant intenteu dissimular.

Casanovas.- Que voleu dir? Ara no us entenc?

Guimerà.- Doncs parlaré més clar. Quin paperot que hem vàreu fer fa no res!. Em convideu a l’estrena de la vostra escenificació de “l’ànima és meva”. Jo, que ja no tinc ganes d’anar amunt i avall, accepto per no fer-vos un lleig i per què al Prat sempre meu tractat bé.

Casanovas.-  Varem posar tot l’esforç en fer-ho bé i de categoria!

Guimerà.- No hi dubto... però arribo a l’estació. Baixo del tren, i el que hi veig són dos grups separats i que es miren amb males cares. A un costat els del govern municipal amb els autonomistes i a l’altre costat l’oposició amb els artesanistes. Uns són el poder local, els altres els que m’han convidat...i jo al mig sense saber que fer. A qui saludo primer? A l’alcalde? Al president? Vaig estar a punt de tornar a pujar al tren i tornar-me’n cap a casa.

Casanovas.- Ja me’n vaig adonar, ja. Aquells volien sortir a la foto i aprofitar-se d’allò que havíem pagat nosaltres!.

Guimerà.- Allò? Allò sóc jo eh! Bé tan se val. Tot plegat que me’n surto com puc. Una encaixada aquí. Un cop a l’esquena allà (ho va gesticulant). Aconseguim arribar a la plaça sense que la sang arribi al riu i, de cop, em veig assegut al saló de plens envoltat d’autonomistes. Fem una xerrada ràpida i els artesanistes se me’n porten cap aquí i em fiquen al bar, magnífic, tot sigui dit.

Casanovas.- Què volíeu que féssim?.  Nosaltres el vàrem convidar! I a sobre, aquells maleïts de l’ajuntament i de l’autonomista no van tenir la decència de venir a la funció. Millor. Així vàrem poder gaudir d’una magnífica vetllada.

Guimerà.-Al menys, vaig poder arribar sencer a casa. Però la cosa no va acabar aquí. Això va ser al març, oi?. Doncs per a la Festa Major, l’ajuntament em convida... a un altre homenatge. Que diuen que han posat el meu nom a un carrer, em sembla que aquest mateix d’aquí davant, i que volen que vingui i no sé que més...ja m’han vist prou en aquest poble.

Casanovas.- Aquest carrer dieu (el senyala)? Però si em sembla que es diu del Centre?

Guimerà.- Si, si. Aquest. Li van canviar el nom els franquistes, però això ni vos ni jo ho varem veure...llavors ja érem ben morts i criaven malves.

Casanovas.- Va, anem al bar, que el convido a un aniset i seguim xerrant, que segur que us faré canviar aquesta imatge del Prat barallat.

Guimerà.- això pot ser el començament d’una bona amistat.