Pare Andreu de Palma

Andreu de Palma: Sí, sí, per fi! Sí, ja sou aquí, sí! Ai quina il·lusió, quanta gent, i quina cara de bones persones i de bones ànimes que féu!

Ara que puntuals no ho sou. Ja començava a neguitejar-me. Jo soc d’anar a dormir amb les gallines i quan he vist que es feia fosc ja patia.

Sabeu quant de temps fa que no dirigeixo una oració ?...i amb tanta gent... Ep! Ara no poseu cara de sorpresa! No em digueu que no veniu a resar? Què us pensàveu que podíem fer a aquestes hores de la nit, i amb un frare? Doncs resar. És el que fa la gent de bé al tard....

Però ara que us miro bé, n’hi ha que no féu cara de bons creients, potser la foscor i la falta de pràctica m’han enganyat. De fet, sou molts els que no féu cara de... per què per aquí ja en passa de gent, però són d’aquests que fan mala fila, jovent que ve a escoltar terribles sorolls que li diuen música, aquí al costat.

Tots aquests fan com si no em veiessin i passen de llarg, cap a aquest antre de perdició a fumar i beure i (senyant-se) no vulguis saber a quines coses més...

Son bons successors d’aquells pratencs pecadors que vivien en aquest poble fa dos cents anys. Com escrivia en el meu llibre van ser moltes les epidèmies que delmaven la població i plagues que destruïen collites “como castigo del Cielo para los hombres de mala voluntad y viciosos”

Tot això ho dic en castellà perquè són fragments del meu llibre. Us n’he parlat d’ell? És tota una aventura de pel·lícula. Com que ja veig que avui no resarem, tinc temps per fer-vos en cinc cèntims.

Si us heu fixat en la meva roba, endevinareu sense problemes que soc un germà de l’orde dels caputxins. El meu nom de seglar no té importància perquè vaig renunciar a ell quan vaig ingressar a l’ordre. Llavors vaig adoptar el nom d’Andreu de Palma i afegint-hi Mallorca, on vaig néixer.

Bé, no cal entrar en gaires detalls i em centraré en la meva relació amb el Prat. L’any 1936, el rector de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat em va convidar a dirigir unes pregàries. Com que sempre he estat afeccionat a la història, allà on m’han portat els camins del Senyor, he aprofitat per tafanejar els arxius parroquials.

I al Prat no podia ser diferent. Animat per un grup de feligresos molt lletrats, vaig començar una recerca sobre els orígens d’aquest poblet. Però per desgracia de tots, poc després d’iniciada la meva feina, fa esclatar el cop d’estat que ens portaria a una sagnant guerra fratricida. Els incontrolats cremaven esglésies i perseguien capellans i jo vaig fugir del Prat posant dins d’una maleta el meu manuscrit i alguns documents que encara em faltava consultar i el vi de Missa.. . Vaig fer bé perquè al dia següent tot el temple i la rectoria, arxiu inclòs, era en flames.

I no acaba aquí la cosa. Em vaig refugiar al meu convent, a Barcelona, amb la intenció de fer-hi nit i embarcar-me cap a Mallorca on els militars sublevats controlaven l’illa. Així doncs, amb la maleta sota el braç, cap el barco i poc després vaig saber que el convent també havia estat cremat.

Aquests pocs papers que duia es van salvar de dos incendis i jo, molts anys després vaig poder veure publicat el meu llibre.

Féu cara d’avorrits. Ja us ho veig a les cares que les batalletes dels vells no us interessen. Segur que la història i menys si és del Prat, no us interessa gens. Segur que no seríeu capaços de sortir de casa per anar a escoltar res que tingués a veure amb la història. Segur que no us interessen gens les persones que han viscut aquí abans que vosaltres naixéssiu. Que no teniu cap curiositat per saber qui eren els que tenen el seu nom en un carrer.... bàrbars, això és el que sou! Au aneu a pecar a La Capsa i deixeu-me sol amb els meus pensaments.... Aix...

Noia del pou: Com s’ha enfadat aquest home! I sembla una mica... És un fantasma rondinaire a qui li molesta el xivarri del jovent i aquí, entre instituts, locals i trànsit ho té molt malament. Ell hauria preferit una placeta tranquil·la o un jardinet, però ves, et toca el que et toca. I encara gràcies que se’n recorden de tu... perquè el que és de mi... O és que heu vist algun carrer dedicat a la Noia del Pou? Veieu... el que us deia? En canvi el Palma en té un. I per què? Per haver fet un llibre d’història? Ja veus, com n’és d’injust tot plegat...