La immigració

Maria: Quan arribarem? No m’havies dit que la finca quedava tan lluny del poble!

Josep: I que vols, dona? Si això només és un poblet de mala mort amb quatre cases. Per força tot hi queda lluny.

Maria: Doncs d’això m’exclamo...que m’has portat a un poblet miserable! Que ja m’explicaràs com ens hem de guanyar la vida aquí!

Josep: que sí, dona...que no pateixis...que les terres són bones i produeixen molt.

Maria: Mira que em vas prometre que no tornaríem mai més a passar gana si marxàvem del nostre poble!.

Josep:I així ha de ser, Maria. T’he dit mentides alguna vegada?

Maria: Home, Josep, mentides, mentides...però tampoc em dius tota la veritat.

Josep: Doncs això, Maria. Mentir i no dir tota la veritat, no és ben bé el mateix.

Maria: Ai, Josep!. Tu em vols tornar a entabanar. Ja m’ho deia la meva santa mare, que al cel sia (es fa el senyal de la creu), que tu no eres de refiar i que no m’hi havia de casar.

Josep: Aquella bruixa...(no diu la paraula sencera, però s’ha d’entendre), vull dir, la teva santa mare, que al cel sia (fan els dos el senyal de la creu), mai em va tenir en consideració. Es pensava que era un pelacanyes i que no et podria mantenir...I mira, aquí ens tens! Anem a treballar les terres del propietari més gran de tot el poble i un dels homes més rics de tot el país, Don Fernando Puig. Què et sembla això?.

Maria: Què em sembla? Que la mare tenia raó. Que de mantenir-me res de res... que a les terres d’aquest Don Fernando hi anem a treballar els dos... a pencar de sol a sol com hem hagut de fer tota la vida. Això si que t’ho dic, que els jornals que em guanyi, me’ls quedaré i me’ls administraré jo. Així, quan m’afarti de les teves enganyifes, bon vent i barca nova! (fa el gest amb les mans d’espolsar-les) i cadascú pel seu costat.

Josep: però Maria, no en fas un gra massa ....

.....

(s’aparten de l’escena i queden en un segon pla, marxen parlant però no se’ls entén).

(entren en escena l’Encarna i el Joan, van parlant però encara no se’ls entén)

.....

Encarna: Quan arribarem? No m’havies dit que la finca quedava tan lluny del poble!

Joan: I que vols, dona? Si això només és un poblet de mala mort amb quatre cases. Per força tot hi queda lluny.

Encarna: Doncs d’això m’exclamo...que m’has portat a un poblet miserable! Que ja m’explicaràs com ens hem de guanyar la vida aquí!

Joan: que si, dona...que no pateixis...que les fàbriques són molt importants i produeixen molt.

Encarna: Mira que em vas prometre que no tornaríem mai més a passar gana si marxàvem del nostre poble.

Joan:I així ha de ser, Maria. T’he dit mentides alguna vegada?

Encarna: Home, Joan, mentides, mentides...però tampoc em dius tota la veritat.

Joan: Doncs això, Maria. Mentir i no dir tota la veritat , no és ben bé el mateix.

EncarnaAi, Joan!. Tu em vols tornar a entabanar. Ja m’ho deia la meva santa mare, que al cel sia (es fa el senyal de la creu), que tu no eres de refiar i que no m’hi havia de casar.

Joan: Aquella bruixa...(no diu la paraula sencera, però s’ha d’entendre), vull dir, la teva santa mare, que al cel sia (fan els dos el senyal de la creu), mai em va tenir en consideració. Es pensava que era un pelacanyes i que no et podria mantenir...I mira, aquí ens tens! Anem a treballar a la fàbrica d’un dels empresaris més importants i un dels homes més rics de tot el país, Don Nicolás María de Urgoiti. Què et sembla això?.

Encarna: Què em sembla? Que la mare tenia raó. Que de mantenir-me res de res... que a la fàbrica d’aquest Don Urgoiti hi anem a treballar els dos... a pencar fent paper i cartró, que ja em diràs per a què en cal tant, com si això tingués futur. Pencar, com hem hagut de fer tota la vida. Això si que t’ho dic, que els jornals que em guanyi, me’ls quedaré i me’ls administraré jo. Així, quan m’ha afarti de les teves enganyifes, bon vent i barca nova! (fa el gest amb les mans d’espolsar-les) i cadascú pel seu costat.

Joan: però , no en fas un gra massa ....

(s’avancen el Josep i la Maria i es troben les dues parelles).

Encarna: D’on heu sortit amb aquesta roba? De quin poble veniu tan antiquat ?

Maria: I tu, descarada, on vas amb aquestes faldilles tan curtes? Que se’t veuen els turmells i quasi el genolls!

Joan: Nosaltres anem a treballar a la fàbrica de La Papelera.

Josep: Fàbrica, que és això?

Maria: Fàbrica? Nosaltres anem a treballar al camp

Josep: Això mateix, a la finca de Don Fernando Puig

Encarna: Sembla com si fóssim d’èpoques diferents...

Joan: Si, però vosaltres més antics que nosaltres...

Maria: I ja posats, sabeu com s’hi va a cal Jaume del Bitxot? Fa hores que voltem?

Encarna: Ni idea... nosaltres acabem d’arribar i també anem perduts

Josep:I com és que heu anat a petar a aquest poble?

Joan: Per poder treballar i sortir de la misèria

Maria: Igual que nosaltres...

Josep: I us paguen bé? A nosaltres no gaire...però això és millor que res....

Encarna: Doncs tampoc, però esperem poder anar millorant.

Maria: Mira, encara que passin els anys, els pobres sempre seguirem de (sent?) pobres.

               (entren Dolores i Frederica)

Dolores: Això és culpa del capitalisme!

Frederica: I dels capitalistes explotadors

 

(els quatre):

-Qui són aquestes, ara...?

Frederica: Dues camarades que estem perdudes

               (els quatre):

-Camarades???

Dolores: No sabríeu on és l’assemblea del poble, que ja fem tard?

Frederica: Tan se val Dolores. Ja ho trobarem.

Dolores: Tens raó Frederica. Que aquests van més perduts que nosaltres!

(elles surten corrent en direcció a l’altre plaça mentre que els quatre s’acomiaden)

Maria: Bé, nosaltres també anem tirant...

Encarna: Això mateix...

Josep: que tingueu sort...camarades

Joan: I vosaltres també... i pensem en això del capitalisme....