El riu Llobregat

El delta del riu Llobregat confereix al Prat una singularitat única que ha marcat tota la seva evolució històrica. La força dels elements naturals, presents en la gran plana que és el Delta, ha condicionat, durant segles, la presència humana en el territori.

El Delta és de formació bastant recent. En els orígens, l’espai que després seria el terme municipal del Prat, estava ocupat pel mar. Les aportacions sedimentaries del riu van ser les que, molt a poc a poc, van anar terraplenant la plana. Al llarg de la prehistòria es van formant diversos deltes que se superposaven els uns als altres, que emergien, es desfeien o s’enfonsaven, segons les variacions del nivell del mar motivades pels canvis climàtics.

En l’època en que els romans dominaven tota la província Tarraconense, la línia de costa passava per la que després seria coneguda com a carretera de Santa Creu de Calafell, que uneix Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels. La plana deltaica quedaria formada, en la seva totalitat, entre els segles VI i VIII.

Mentre el riu anava dipositant sediments, anava canviant, alhora, el seu curs a causa de les freqüents crescudes. Dels vells braços abandonats, en assecar-se sorgiren, segons la teoria més estesa, alguns dels estanys litorals que encara avui es conserven. Així, aquest primitiu Delta, encara no transformat per la presencia humana, era una vasta extensió d’aiguamolls, producte de les condicions creades per la barreja de mar, riu i terra.

Aquest territori era conegut durant l’alta edat mitjana (segles V-X) com a Lacunaria, mot del qual va derivar Llanera, que fa referència a lloc d’estanys. Per la seva banda, Llobregat derivaria del llatí Rubricatus – envermellit-, que es transformaria, més endavant, en Lubricato.

Aquest atractiu paisatge natural no ho era tant per als habitants dèltics que havien de fer front a nombroses dificultats. Les crescudes del riu sovintejaven i cobrien camps i inundaven cases.