El Prat nocturn - L'any dels 15

Aquest és un any molt especial per a nosaltres, perquè celebrem els nostres primers 15 anys en aquest recorregut per la història del Prat.

ElPratCultura · El romà i el naturalista II

El Prat, tal i com és avui, va estar cobert per les aigües fins fa relativament pocs segles. Durant la romanització del Baix Llobregat, tot això era mar i, per exemple, al segle V, l’actual avinguda de la Verge de Montserrat era una platja. Entre els segles VI i VIII el sòl es va anar consolidant i guanyant terres al mar. En aquell moment haurien d’arribar els primers pobladors, tot i que les primeres referències escrites són del segle X. Per tant, quan els romans campaven per aquestes contrades, els únics pratencs eren els peixos.

El Delta no era un territori fàcil per a l’establiment humà, amb aiguats, malalties, terra difícil de treballar. Però la gent s’hi instal·lava i el Prat anava creixent. A una agricultura pobra, amb collites minses i de baixa qualitat, s’hi afegia la cria de bestiar, sovint per a l’economia domèstica i on hi destacava l’aviram. Acostumaven a criar-se a totes les masies i cases i eren les dones les encarregades de la seva criança. Proporcionaven ingressos addicionals a les famílies amb la venda d’ous i exemplars, en especial a les festes assenyalades, com ara els àpats de Nadal.

El Prat de la segona meitat del segle XIX va viure una de les transformacions més importants de la seva història, el pas de l’agricultura de secà a la de regadiu. En pocs anys, s’abandonaren els conreus cerealístics tradicionals i s’implantaren nous conreus basats en les verdures i les fruites. Els canvis van venir de la mà de nous propietaris capitalistes que van fer inversions a les terres, i que, van propiciar la modernització del Prat, traient, de passada, importants beneficis econòmics. Entre aquests propietaris hi havia Ferran Puig i Jaume Casanovas. A la següent generació de propietaris en destaca la família Bertrand.

L’agricultura era la base econòmica del Prat fins ben entrat el segle XX. La major part de la població treballava als camps que, majoritàriament eren propietat de persones de fora del Prat, la majoria, grans propietaris. Les terres les administraven pagesos locals que vivien a les masies. Aquest panorama canvià quan, al primer quart del segle XX, s’instal·laren al Prat les primeres indústries, atretes per la localització estratègica del Prat, bones comunicacions, aigua abundant i disponibilitat de mà d’obra.

El Prat inicia el segle XX sent una petita comunitat molt activa. A més del treball hi ha lloc per a l’oci, amb bars i tavernes, on s’hi fan tertúlies de tota mena, i s’inicien les activitats esportives. Es creen entitats culturals, que rivalitzen entre elles. N’hi ha de musical i d’altres que promouen el teatre, l’escriptura i el debat polític. Fins a la prohibició de la dictadura de Primo de Rivera, el català hi tindrà un paper principal.

Cal Saboya. Era una masia situada a tocar del riu, al final dels carrers d’Anselm Clavé i d’Ignasi Iglésias; per tant, no tan exposat a les mirades com els altres locals. El permís d’obertura –com a bar- correspon a finals del 1926. Al Noticiari pratenc, en els anys de la República, s’hi anunciava, sense vergonya. El local es tornà a regularitzar, obertament com a prostíbul, el gener de 1931.

Durant la Guerra Civil, els anarquistes que formaven part del Consell municipal van forçar el tancament de tots els prostíbuls per dignificar la condició de les dones.

Després de la Guerra, cal Saboya va tornar a obrir les portes i a la mort del propietari el negoci el continuà la seva parella. De fet, no era estrany trobar bordells regentats per dones. Segons un document municipal, cal Saboya tancà el 1949, però és possible que continués funcionant uns anys més.

Amb la imposició del règim franquista, la prostitució fou tolerada i no es va declarar il·legal fins a l’any 1956.

El creixement industrial del Prat, en especial a partir dels anys cinquanta, va fer que gent de tot l’Estat arribés aquí per tal de buscar treball. En pocs anys es va doblar la població i les xifres no paraven de créixer.

Però el Prat de postguerra no disposava de prou habitatges per acollir tanta població nouvinguda. Les persones que arribaven, si s’ho podien permetre, s’instal·laven a casa de parents, en modestes pensions o rellogaven habitacions.

Un fenomen de l’època va ser el barraquisme, modestos habitatges d’autoconstrucció que van proliferar als barris perifèrics de Barcelona i als municipis de l’entorn. En el cas del Prat, un dels principals nuclis de barraquisme va ser l’antiga masia abandonada de can Peixo, en aquells anys propietat de RENFE. Segons la documentació de l’època, hi vivien una seixantena de famílies dins de la masia i de les barraques fetes al voltant de l’edifici.

El Prat va començar a créixer a partir dels anys seixanta, a partir del nou eix que representà l’avinguda de la Verge de Montserrat. Per intentar suplir la falta d’habitatges, les principals fàbriques, La Seda i la Papelera van construir cases i pisos per a alguns dels seus treballadors. Una iniciativa destacada va ser la creació, el 1962, de la Cooperativa Obrera de Viviendas, formada, majoritàriament, per treballadors de La Seda i La Papelera que, des de l’experiència cooperativa, construïren pisos assequibles i de qualitat per als associats. La Cooperativa també oferia altres serveis als socis, com escola o centres per a Joves, com el que dirigia la Palmira Domènech. Destaca també la construcció d’habitatges promoguda pel règim franquista, com el barri de Sant Cosme, que responia a la voluntat de netejar la imatge de Barcelona eliminant el barraquisme, sense resoldre la situació econòmica i social de les famílies.

L’arribada de la indústria al Prat va oferir l’oportunitat de treballar fora de casa a moltes dones. L’entrada al món industrial es donà amb les primeres manufactures de meitat del XIX, uns breus intents fallits. Amb la instal·lació de La Seda i La Papelera, i, sobretot, amb el desenvolupament dels polígons industrials als anys setanta i vuitanta, les dones van ocupar espais molt importants de treball a les fàbriques del Prat. Un paper que no sempre s’ha visibilitzat amb la importància que tingué a nivell econòmic, però també social i cultural.

La noia del pou fa la cloenda de l'acte i l'interrop en Fernando Casanovas, autor de La sardana del Prat.

Coordinació artística: Teatre Kaddish

Direcció general i coordinació artística: Anna Mitjans

Direcció escenes: Ángel Roldán, Blanca Pàmpols, Montse Enguita, Mercè Meroño, Ceci Ràfols, Martí Castellarnau, Sheila Fernández, Laura Giberga,

Direcció moviment i coreografia: Ana Martínez

Producció artística:  Noe Quesada

Direcció històrica: Arxiu municipal del Prat

Arxiveres: Marga Gómez, Olga Duque, M. Pau Pàmpols i Olga Paretas

Guió i textos. Marga Gómez

Suport tècnic: Arxiu Municipal, Cèntric Espai cultural, Soartprat

Producció audiovisual: Jordi Colominas

Producció: Regidoria de Cultura. Ajuntament del Prat

Repartiment:

Teatre Kaddish:

Maria Donoso: Noia del Pou

Marina Mora: Noia del Pou

Guillem Gefaell: Romà

Samuel Bleda: Naturalista

Maite Besora: Pagesa

Àngela Jové: Pagesa

Núria Sanahuja: Pagesa

Blanca Pàmpols: Pagesa

Juli Mitjans: Antoni Montfort, carlí i Dr. Gallart Monés

Anna Rosa Gessé: policia i la Mallorquina

Martí Castellarnau: Eusebi Bertrand

Albert Riballo: Josep Puig i Cadafalch

Marc García: Manuel Bertrand

Alba Marés: Minyona i obrera

Ana Martínez: Minyona i obrera

Roberta Amat: Jornalera

Miriam Izquierdo: Obrera

Nil Piera: Jornaler

Albert Cano: Obrer

Laura Giberga: Frederica Montseny

Mercè Meroño: Dolores Ibárruri

Leny Ortiz: Saboiana

Lidia Fortuny: Saboiana

Adeli Miralles: Saboiana

Yolanda Domenech: Saboiana

Arnau Puig: Pompeu Fabra

Dúnia Pellisa: Maria

Rita Rifé: Filla

Maria Bou: Filla

Guiomar Sanz: Filla

Sílvia Sabaté: mare

Ariadna Izquierdo: filla, barraquista

Gerard Mora: gendre, barraquista

Ángel Roldán: Pepe

Rocío Quesada: Carmela

Miquel Tarré: sindicalista

Sheila Fernández: obrera

Anna Mitjans: obrera

Lolo Herrero: Fernando Casanovas

Amb el suport de la Diputació de Barcelona