Bernat Masferrer a la cripta

Què se us ha perdut a aquestes hores de la nit? Què no teniu casa vosaltres? A què bé tant d'enrenou, que treu a la pobre gent de les seves sepultures?

Però ja que sou aquí... oi que teniu una estoneta per escoltar-me?, fa tant de temps que ningú no em pot escoltar...Tot i que jo soc un home modern, soc del segle XVII, segur que us puc explicar quatre coses antigues que no sabeu.

Per no cansar-vos, us faré un resum ràpid: El Prat era un territori on hi vivien quatre arreplegats, que depenien de Sant Boi i de l’Hospitalet. Un dia es van afartar, i es van rebel·lar. Era el 1544 i el Papa de Roma de llavors els hi va donar permís per tenir parròquia pròpia. Dit i fet, els pratencs es van afanyar en construir un temple. Ara que, entre falta de calers i riuades una rere l’altre, el temple va trigar més d’un segle. Jo, Bernat Masferrer, (al públic), perdoneu, no sé si m’havia presentat, el vaig acabar.

La veritat és que feia molta patxoca...però va començar una guerra, i com a molts altres llocs, el temple va rebre. En un tres i no res, el van cremar i el van enderrocar. Només en quedà la runa, que, segons diuen, la van portar a l’aeroport per reparar les pistes.

Acabada la guerra, els guanyadors van començar el projecte de construcció del temple. Mentre tant, van expropiar el Modern, que llavors era teatre i cine, per fer-hi els oficis religiosos. Ja em diràs tu, quin recolliment havia de tenir allò per resar!

Volien fer un temple monumental, neogòtic, deien. Però es van quedar només amb la cripta, on som ara. 9 anys s’hi van estar! Si haguessin fet tot el temple, l’obra hagués durat més que la de la Sagrada Família! No hi havia calers, deien...ves si n’hi havia d’haver calers després d’una guerra!.

El cas és que jo, que havia estat enterrat en el vell temple, em vaig salvar de la destrucció i, quan van fer la cripta, m’hi van traslladar. Entre tant de moviment, no sé ben bé on soc...ara que tinc el cap més clar que les ximpletes que heu vist abans a qui fóra.  Jo no tafanejo com elles. M’agrada passejar entre aquestes quatre parets i contemplar les pintures de l’amic Josep Bages.

(marxa a contemplar les pintures i es posa d’esquenes al públic. Després es gira per tornar-hi a parlar)

Va, que ja n’he tingut prou de companyia...marxeu, marxeu i deixeu-me en el meu repòs...(suspirant) etern.