"Saber-te fer gran és estar a la teva edat, sense quedar-te enrere"

dimecres, 1 gener, 2003 - 01:00

A l'edat de seixanta anys, quan les seves responsabilitats familiars i laborals li van deixar més temps lliure,  es va veure amb cor d'agafar una càmera de fotos, presentar les obres a concursos  i guanyar-ne més de deu. I no es conforma amb això, ara és davant l'ordinador, aprenent els secrets de la fotografia digital
A part de la seva qualitat com a fotògrafa, la Roser ens ofereix, amb el seu testimoni, un exemple de com afrontar la vellesa d'una forma vital i feliç. Ella té ben clar que "fer-te gran no és fer-te vell, i que si vols viure al dia no t'has de quedar enrere en cap dels àmbits de la vida".

- Quin és el teu secret per  estar tan dinàmica?
No pensar gaire  en el fet que ja tinc 66 anys i fer el que realment desitjo fer. Ara, em sento molt plena amb el tema de la fotografia i, per tant,  m'hi dedico.

-Com aconsegueixes això que dius de fer-te gran però no fer-te vella?
Doncs, intento estar en el mateix món dels joves,  pensar que jo també puc fer el mateix que ells i, llavors, ser capaç de fer-ho.

-Però la gent jove pensa diferent...
Per descomptat! Mai podria creure que el meu pensament és el mateix que el de la joventut, però cadascú en el seu lloc, podem arribar a fer les mateixes coses.

- Explica'ns com vas començar a fer fotografies?
- Des dels vint anys he estat molt en contacte amb aquest  món, perquè el meu marit sempre s'ha dedicat a la fotografia amateur. És la seva afició i  fa molt temps que es presenta a concursos. Ja n'ha guanyat més de seixanta. 

- Però això de la fotografia no és una cosa que s'encomani...
- Una mica sí. Poc a poc s'aprèn: saps quan una imatge té un bon enquadrament, quin tipus de fotografies es presenten als concursos....

-I com vas fer el primer pas?
- Doncs, quan ja era àvia, jo volia tenir fotografies dels meus néts, però no m'acabava d'agradar la forma que el meu marit tenia de retratar-los. Jo volia unes imatges més espontànies, menys preparades, així que vaig dir: Saps què, ja les faré jo. Vaig agafar la càmera i vaig començar a fer les fotos.

- I com va anar?
- Quan vàrem revelar el rodets, tots ens vàrem quedar bocabadats del resultat. Eren unes imatges molt boniques i suggeridores. Llavors vaig continuar fent les fotos dels meus nets.

- I com va ser el següent pas, presentar la teva obra a concursos?
- Cada cop feia més fotografies i no només dels meus néts i nétes, sinó de coses tan quotidianes com un maniquí que tenia al meu negoci de màquines de fer punt. Anava fent proves, amb llums diferents, enquadraments diversos....Quan vaig tenir una imatge que m'agradava prou, la vaig presentar a un concurs fotogràfic de Sant Feliu i el vaig guanyar!

- M'han dit que ara tens el títol d'artista. Explica'ns com  va això?
- És un títol que atorga la Federació Catalana de Fotografia . En el món de la fotografia amateur, els premis en els concursos tenen puntuació. Cada cop que guanyes o quedes finalista et donen un punt, quan  en sumes més de deu, et donen el títol d'artista. Jo ara tinc tretze punts, així que ja "sóc artista".

- Com definiries les teves imatges?
- Els retrats m'agrada que siguin molts naturals. Intento captar moments espontanis, sobre tot de la meva família, que es el que més fotografio. Desprès també faig algun bodegó, es a dir, composicions amb elements que envolten el meu dia a dia: maniquis, flors,....El que si faig es utilitzar sempre la llum, natural. No m'agrada el flash, trobo que la llum naturals, ben utilitzada aporta una gran varietat de matisos a les composicions.

- Tu has format part del jurat del concurs de fotografia "Accions cíviques/Accions incíviques" que s'ha celebrat al Prat. Que t'ha semblat?
- Una idea molt bona. Crec que es una manera original i divertida de convidar a la gent a participar en un concurs que te com a objectiu la conscienciació sobre un tema de tanta rellevància per la vida de la comunitat com és el civisme.

- A nivell tècnic i artístic, com has trobat el nivell dels participants?
- La veritat es que molt alt. S'han presentat obres de gran originalitat, que ens han donat feina a l'hora de escollir, encara que els membres del jurat hem tingut un criteri molt unànime, i ha funcionat molt bé.

- La Roser és mare de cinc fills i àvia de set nets, i tots la recolzen en la seva nova tasca....
- Sense el recolzament de la meva família no podria fer res. Per a mi és molt important, vital.

- Veig que estàs davant l'ordinador, que estàs fent?
- Estic aprenent a retocar imatges digitals. M'he apuntat a un curs de Photoshop i haig de practicar.

- Molta gent de la teva edat no s'atreveix amb l'ordinador. Veig que tu sí?
- Sí, primer m'angoixava una mica, però tot es pot fer, més o menys ràpid. Que siguis gran no vol dir que  t'hagis  de quedar fora del món, en cap aspecte.

- Com et sents, ara, als 66 anys?
- Molt bé. Físicament estic molt bé, sense problemes de salut, i mentalment, també, amb moltes ganes de viure. Potser el sentiment als 66 anys és que vaig a contracorrent.

- Què vol dir a contracorrent?
- Doncs, que vaig en contra del temps. Als joves, el temps els va a favor, han de viure encara,  però a la meva edat el temps va en contra meu, s'acaba i s'ha d'aprofitar. Tinc la sensació  que s'acaba el temps i l'haig de viure molt intensament.

- Quin consell donaries a les persones de la teva edat, a la gent gran?
- Que  no se sentin grans, que vulguin fer el mateix que quan eren més joves. Que aprenguin a fer-se grans, és a dir, a estar al seu lloc sense renunciar a res. Tothom ho pot fer, només cal que es vulgui fer.

Dolors Pérez Vives