Manel Álvarez, Escultor

dissabte, 1 juny, 2002 - 02:00

Hem pogut veure i conèixer de ben a prop com és el treball d'un artista plàstic. Ens hem pogut adonar de l'esforç que comporta la creació d'una escultura. Hem vist aquests quatre homes -Horace L. Farlow, Josep Canals, Gino Corsanini i el mateix Manel Álvarez- enmig d'un núvol de pols quasi constant, amb les restes de marbre a les mans i la suor als seus rostres.
Hem pogut comprendre que el seu treball és una tasca que requereix tant esforç, tant rigor i tanta disciplina com qualsevol altre dels que puguem executar la resta dels humans. En definitiva, ens han apropat l'art, han abandonat els seus tallers per ensenyar-nos el que normalment no surt de les galeries i els museus.
En Manuel Álvarez és una persona vinculada al Prat des de fa més de trenta anys. Ha viscut aquí, una part de la seva família encara ho fa, i la seva obra forma part del nostre entorn des de fa temps. La primera escultura que va fer al Prat és la de l'Homenatge al Coronel Sanfeliu. Fa 13 anys va coordinar el Primer Simposi d'Escultura al Carrer i ara ha repetit l'experiència.

Quina diferència has trobat entre el primer i el segon simposi?
Ha estat semblant, potser en aquella primera vegada es va crear més expectació de persones que s'acostaven de manera espontània a veure com treballàvem. Ara hi ha hagut molta participació, però sobretot han vingut grups organitzats, com escoles i entitats. Crec que el temps tan plujós ha estat un factor determinant.

Molts participants
Quin balanç fas de la recent experiència a la plaça de Catalunya?
Com sempre, hem tingut totes les facilitats per treballar, encara que el mal temps ens fa tenir problemes per deixar les obres acabades durant els dies establerts. Ha estat molt bé pel que fa a participació. Han passat molts grups d'escolars. A part de veure el procés de creació i entendre'l millor, hem parlat de moltes coses amb ells.

Com quines?
Per exemple, la meva obra és un homenatge a les persones immigrants dels anys 50 i 60, que van haver d'abandonar les seves cases per buscar-se una forma de vida més digna. Aquell moment coincideix molt amb l'actual migració. Així, tot parlant de l'escultura han sorgit temes com el racisme, la integració, l'acollida... Nosaltres hem viscut, ja, aquesta experiència, però els més joves no, i està bé que recordin que molts dels seus pares també van arribar a d'altres llocs, i fer una mirada a les fotografies de fa 30 anys ens pot fer entendre moltes coses.

Quin ha estat el valor pedagògic del treball al carrer?
Al contrari que en altres països d'Europa, com França, Alemanya i Itàlia, aquí se'n fan molt pocs de simposis d'aquest tipus, diria que a Catalunya, a part del Prat, no se n'ha fet cap més. Crec que és molt interessant acostar l'art al públic que normalment no visita museus ni galeries, i que tothom pugui veure que els artistes no som gent estranya que inventem coses rares que ningú no entén. El fet de veure el dia a dia, la feina dura, les eines pesades que utilitzem, l'aspecte més tècnic de la nostra tasca, sorprèn molt. Ningú no s'imaginava la pols, la brutícia i l'esforç físic que significa. Han pogut veure que fer una escultura és feina, una feina tan feixuga com la que fa qualsevol obrer.

Aquesta nova imatge de l'artista, en què reverteix?
Crec que és molt positiva perquè coneixent els artistes i la seva feina, moltes persones sentiran menys por d'entrar en una galeria i estaran en millor disposició d'apropar-se al món de l'art.

Com has triat els escultors que han participat al Simposi?
Ha estat difícil perquè he buscat artistes amb bon nivell, solvència creativa i de caràcter personal afable, i que volguessin treballar en públic. Això no se sol fer i et diria que no més d'un 5% d'escultors s'hi prestarien.

Per què sembla que l'escultura sigui la germana pobra de les arts plàstiques?
Es barregen diversos factors. Per una part, els escultors som gent que treballem molt dur, físicament estem cansats, treballem sols en els nostres tallers i quan acabem, no estem per fer relacions públiques ni per anar de festa. En general preferim descansar. Això fa que no estiguem gaire en el "mundillo" de l'art i dels galeristes. Per altra banda, el mercat és inferior que el de la pintura.

A canvi, ara hi ha més poblacions que compten amb artistes com vosaltres per fer la ciutat més bonica...
És cert, en aquest moments, l'escultura s'utilitza com fa uns segles, per estar al carrer. Els polítics d'avui tenen un nivell cultural més alt i una certa sensibilitat envers els fets artístics, i això es nota en l'entorn que construeixen. Hi ha, però, un aspecte més negatiu, que és que hi ha llocs on es posa qualsevol cosa i això fa mes mal que bé. De tota manera, equivocant- se s'aprèn, i les coses bones persistiran i les dolentes s'aniran canviant.

Formar-se a l'estranger
Quina sensació provoca fer una escultura?
Són diferents en funció del material. La fusta em provoca sensació de pau, vas modelant lentament, sense fer pols... Amb el ferro sento cert malestar, fa soroll, és brut, ho has de treballar amb màquines, normalment necessites que t'ajudi algú... és menys íntim. En canvi, la pedra em dóna sensació de poder, això de donar un cop i que caigui un tros de pedra et fa poderós. Però amb la pedra s'ha de ser molt precís, perquè si t'equivoques, no es pot corregir, no hi ha segones oportunitats. La barreja de tensió i poder és el que m'ho fa més atractiu. M'agrada que l'escultura tingui pes.

Com vas entrar en el món de l'escultura?
De casualitat. De jovenet jo volia ser futbolista i no m'interessava gaire ni estudiar ni el món de l'art. Vaig estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis, i va ser a partir d'aquí que vaig començar amb l'escultura. Després me'n vaig anar a Itàlia, a Carrara, m'hi vaig estar 14 anys.

Vas néixer el mateix dia que es tirava la primera bomba atòmica a Hiroshima, el 6 d'agost de 1945, quina casualitat?
Sí, una casualitat. Potser per això he sortit així!.

DOLORS PÉREZ VIVES