Entrevista: Miquel Montaner (Geganter)

dimarts, 1 juny, 2004 - 15:00

Va formar part de la primera colla que va fer ballar els gegants de la ciutat, que ara compleixen 50 anys. Però molt abans, el Miquel Montaner i la seva colla havien estat l'ànima i el cos d'uns gegants més antics, que l'Ajuntament llogava quan arribaven les festes de Corpus i la Festa Major. En Miquel conserva molts records i moltes anècdotes que formen part de la història de la nostra ciutat. En aquesta entrevista intentarem compartir-los.

Se'n recorda de la primera vegada que va portar un dels capgrossos?

I tant, i això que només tenia vuit anys! El pare treballava d'esporgador d'arbres, i ell i tota la seva quadrilla, que eren cinc, es dedicaven a portar els gegants els dies de festa. El meu germà i jo anàvem amb ells i portàvem els capgrossos.

I per on feien el passeig?

Els gegants sortien només en dues dates assenyalades: el dia de Corpus i la Festa Major. Per Corpus anàvem pel carrer de la Processó ( ara, Santiago Rusiñol), carrer Casanovas, Ferran Puig i fins a la plaça de la Vila. Al carrer de la Processó cada any feien la catifa de flors, era molt bonic. Per la Festa Major anàvem per tota la ciutat.

Crec que feien parades molt especials, oi?

La primera parada, mentre el meu pare va ser geganter, era a casa la mare, on feien la primera ballada. Després anaven a cal Pere Tarrida, que ens treia un porró de vi dolç i galetes. Els músics venien de Barcelona i apa que no s'ho passaven bé! El porró era de cinc litres i costava d'aixecar-lo. Per la Festa Major, després, anàvem a ballar davant la casa de l'alcalde i també dels regidors.

Què en queda de tot allò?

A casa en Tarrida encara hi passen, i continua traient les galetes i el porró!

Quan va començar a portar els gegants?

Quan teníem 14 o 15 anys, el pare ens va dir: Apa, comenceu a portar gegants! Recordo com si fos avui que el primer dia em vaig enganxar i em vaig obrir el taló.

Tota la família amb la mateixa afició...

Sí, tots hi participàvem. La meva germana s'encarregava de rentar-los la roba, tot menys la capa, que era molt gruixuda i només es raspallava o es portava a la tintoreria.

Qui més portava els gegants?

Vàrem formar una colla de sis nois: el meu germà, a qui dèiem "el Sadurní", "el Fenisu", el Cinto "Borrasca", Rodés "el Negre", el "Dragó" i jo; a mi em deien "el Montaner". De tots, només quedem vius el Cinto i jo.

Això són sobrenoms...

Sí, sempre ens dèiem pel sobrenom, tant que no sé quins eren els noms reals de la gent de la colla.

Deu ser cansat això de fer ballar gegants!

I tant que ho és, pesen 60 quilos. Per això havíem de ser sis, per anar-nos rellevant durant tot el recorregut. Quan un es cansava, l'agafava un altre. Un cop, el meu germà va trencar el canell del gegant enmig d'una actuació. Va ser davant de "cal Blanco" i com que aquest tenia un taller, el va arreglar, i com que el mantell ho tapava, no es va notar res....

Expliqui'ns alguna anècdota divertida.

Un cop vàrem anar a actuar a Viladecans, amb la sorpresa que la parella de reis d'aquella població era idèntica que la del Prat. Quan anàvem a sortir, el gegant de Viladecans va ensopegar, va caure i es va trencar. Per solucionar l'ensurt, vàrem canviar la vestimenta dels gegants i va sortir el del Prat com si fos el de Viladecans. Ningú no se'n va adonar i nosaltres vàrem estar allà mirant, cobrant i sense ballar!

Com és que eren iguals? Com eren els gegants, llavors?

Al principi no en teníem de propis, per les festes l'Ajuntament els llogava, fins que l'alcalde va pensar que sortien massa cars i va manar que se'n fessin uns de propis. Llavors va fer l'encàrrec a Casa Paquita, l'empresa que els feia gairebé tots. El que feia Casa Paquita era fer el mateix motlle i canviar-los els vestits!

L'any 1954 es van estrenar els gegants del Prat. Com va ser?

Doncs, l'Ajuntament els va encarregar i, juntament amb Casa Paquita, van escollir els noms i les vestimentes. Nosaltres no vam intervenir per res en tot això. Quan els vàrem tenir, els fèiem ballar, amb tota la il·lusió. Ens agradava això dels gegants!

Què va passar durant la guerra?

No hi havia gegants! Jo vaig haver de marxar durant dos anys a Somosierra, Madrid, amb 18 anys. Quan les tropes de Franco van entrar al Prat, jo era a Barcelona, amagat. Al cap d'uns dies vaig poder tornar, a peu, fins a casa. Acabada la guerra, em va tocar fer quatre anys més de servei militar a San Sebastian, i després em van tornar a cridar i vaig passar dos anys a la Jonquera, controlant els maquis a la frontera. He viscut moltes històries i moltes misèries!

Com es va recuperar la tradició gegantera?

L'any 1946 o 1947, l'Ajuntament ens va cridar, perquè sabien que nosaltres érem els que havíem portat els gegants i ens van proposar que hi tornéssim. Així ho vàrem fer.

Vostè és nascut al Prat, oi?

Jo, el meu pare, els avis i els besavis. Tots nascuts al Prat. El meu avi va ser encarregat de la fàbrica de raspalls i el meu pare, abans de ser esporgador, havia estat el guarda de tota la zona compresa entre La Ricarda i el Remolar.

Continua la tradició gegantera a casa seva?

No, ja s'ha trencat, perquè he tingut tres filles, i això dels gegants sembla que és més cosa d'homes.....

Com veu la propera Ciutat Gegantera al Prat?

Molt bé, m'agradarà molt ser-hi. Sempre que surten els gegants vaig a veure'ls, em continuen agradant molt i així també saludo els companys que encara hi són.

Dolors Pérez Vives