Entrevista: Maria Carme Padrosa (Taquillera i ànima del cinema Capri)

dijous, 1 gener, 2004 - 11:30

Maria Carme ens coneix des de l'altra part de la taquilla del cinema Capri. Nosaltres la veiem emmarcada per un vidre, amb bona cara, despatxant les entrades perquè puguem endinsar-nos en aquesta gran sala, de les que ja no en queden, o regalant fotografies i cartells dels herois del cel·luloide als nens i nenes que s'acosten per demanar-li'n. També ens creuem amb ella molts cops quan volta per la ciutat en la seva bicicleta de sempre.

Ella diu que la seva vida sempre ha girat al voltant de la del seu marit, el Fermí Marimon, però de ben segur que són dues vides que transcorren en paral·lel, compartint una forma de viure, de sentir i de relacionar-se amb l'entorn.

Afirma amb contundència que no li agradava gens el cinema; però, bromes del destí, es va enamorar bojament del Fermí Marimon, un home apassionat pel cine en totes les seves facetes: com a propietari de sales, com a creador amateur, com a productor i com a cinèfil empedreït. Ara, Maria Carme confessa que el cinema ha estat una part important de la seva vida i que no sap a què s'hauria dedicat sense el Fermí.

• Maria Carme, tu vas néixer en una masia del Prat. Com era llavors la vida?

Jo vaig néixer a cal Sisquet del Natros, d'on els meus pares eren masovers. A mi m'agradava estar sempre al camp, a l'aire lliure, jugant amb les eines de pagès i pintant, que era la meva distracció. La vida era molt diferent, érem la gent de fang, la que treballàvem la terra. Recordo que feia molt fred i vent..., però a mi m'agradava.

• Com vas conèixer el Fermí?

Venia a casa a portar coses al meu pare i jo el trobava guapíssim! Ell també es va fixar en mi i ens vàrem enamorar. Jo era molt joveneta, tenia 15 anys, els meus pares no el volien perquè deien que jo era massa jove, però jo me'n hauria anat amb ell a la fi del món, si m'ho hagués demanat!

• A la fi del món no, però a un altre tipus de vida ben diferent sí, oi?

I tant. Ens vàrem casar al cap de tres anys, quan ell juntament amb el Jordi Bringué feia rutllar el cine "Cinc d'Oros" a les cases barates. Després vàrem muntar el cine d'estiu al Monmari, on portàvem la programació, la cabina, el bar... Com que no hi havia televisió a les cases, el cinema sempre estava ple. Treballàvem molt però també rèiem molt.

• Crec que el teu viatge de noces té alguna cosa a veure amb el nom del cinema. Explica'ns-ho...

El nom de Capri ve del nom de l'illa. Ens va encisar tant quan hi vàrem anar de viatge de noces, que quan vam construir el cinema li vàrem posar el nom de Capri.

• Per no agradar-te el cinema, crec que vas fer un viatge molt cinèfil, no?

El Fermí em va portar a veure totes les pel·lícules que aquí no es feien, i que a mi, em van escandalitzar moltíssim! Vàrem passar per les sales d'Itàlia per veure el neorealisme italià, després vàrem anar a París, on es projectaven les pel·lícules de la nouvelle vague. Imagina't, per a una noia de pagès, el que va significar tot allò!

• I en tornar, ja vàreu començar a projectar el que seria el cinema Capri?

Sí, era una època de gran auge del cinema, i vàrem buscar un solar per construir-lo. Llavors l'avinguda Verge de Montserrat no existia , eren tot camps, però el meu sogre, que tenia molta visió de futur, ens va dir: "El futur del Prat serà aquí". I vàrem començar, amb dos paletes que anaven aixecant el cinema, i nosaltres que els ajudàvem quan podíem. Varen trigar nou anys a construir-lo.

• Quan i com va ser la inauguració?

Vam obrir les portes el desembre de 1967, amb la pel·lícula "My Fair Lady". Va ser un desastre! Ens entrava corrent d'aire, les clavegueres feien pudor, feia fred... però amb optimisme, el meu sogre ens deia: "Si no ens passés res, què explicaríeu als vostres néts!"

• I, mentrestant, també vàreu tenir fills...

Sí, dos fills, el Joan i la Mercè, que ara ja ens han fet avis. Ells també varen viure ben de prop tot això del cinema. Sempre ens han ajudat i han treballat amb nosaltres. En Joan amb 12 i 13 anys ja manegava la cabina de cinema. Potser per això encara es dedica al món del cinema i la televisió. La Mercè també s'ha passat moltes hores a la taquilla, al igual de la Maria José, la meva jove, i el meu gendre, en Tano.

• Una cosa curiosa és que al Capri hi ha hagut gairebé sempre acomodadores, quan el més habitual és que fossin homes. Com és això?

Doncs perquè quan vàrem viatjar per Itàlia vaig veure que allà aquesta feina la feien dones i, a més, guapíssimes. Vaig pensar que nosaltres podíem fer el mateix. Primer cap noia no volia fer-ho, em va costar molt trobar la Sílvia Amat que, juntament amb el Gonzalo, el seu xicot, van venir al Capri a fer d'acomodadors.

• Hi ha alguna pel·lícula que vinculis al Capri amb un record especial?

"Titànic" va ser una pel·lícula espectacular, durant cinc setmanes vàrem tenir el cinema ple i amb cues al carrer. Això ens va permetre recollir els diners per canviar les butaques de tota la sala. A més, la pel·lícula era magnífica! Després les pel·lícules d'Spilberg i de Lucas, les de l'Indiana Jones, E.T., les Guerres de les Galàxies...són bones pel·lícules, que han tingut una gran acollida.

• Quines pel·lícules t'agraden a tu?

A mi m'agrada força el cinema espanyol i l'europeu. Almodóvar m'agrada molt. Quan podem ens n'anem al Verdi a Barcelona, que sempre hi ha bona programació.

• I al Capri, no hi vas?

Aquí tinc un inconvenient: com que estic a la taquilla, sempre veig les pel·lícules començades.

• Com és el present del cinema Capri?

Continuem oferint a la ciutat del Prat la possibilitat de veure les pel·lícules d'estrena a la cartellera, en un local que per a nosaltres continua tenint les millors condicions per a qui li agradi el cinema com a espectacle.

Dolors Pérez Vives