Entrevista a Joan Marimon (pregoner): "Ser projeccionista del Capri és l'ofici del qual estic més orgullós."

divendres, 1 octubre, 2004 - 15:00

També és poc freqüent que una família sencera comparteixi afició, passió, projectes i treball, com és el cas dels Marimon Pedrosa, propietaris i treballadors del cinema Capri. Dintre de les peculiaritats que els distingeixen podríem afegir que els components d'aquest clan són persones estimades i respectades entre el veïnatge pratenc.

En Joan Marimon és un home dedicat al món del cinema i la televisió, des de la tasca de guionista, realitzador i escriptor. Com li han ensenyat des de petit, anteposa els seus projectes personals als laborals, és a dir, sempre que pot dedica més els seus esforços a fer un curtmetratge propi que als guions de les sèries de TV3.

Has heretat la passió del teu pare pel cinema i sempre hi has estat vinculat. Com vas començar?

Vaig començar a la taquilla del Monmari. Quan van tancar, vaig fer de taquiller al Capri fins que vaig "ascendir" cap a la cabina de projecció, des de l'any 70 fins a primers dels anys 80.

Explica'ns el que més recordis.

Ser projeccionista del cinema Capri és l'ofici del qual estic més orgullós. Encara més, aquest és l'únic ofici que tinc reconegut amb "carnet".

Hi ha carnet de projeccionista?

Ara no ho sé, abans sí. Crec que vaig ser de les darreres promocions. Era molt curiós, ens feien l'examen pràctic en un cinema de pel·lícules porno de les Rambles, crec que era el cinema Principal.

Tornem al Capri...

Era molt divertit. M'aprenia els diàlegs de les pel·lícules de memòria de tant veure les mateixes escenes, i encara me'ls sé! Per exemple, a "Perros Callejeros", basada en la vida del Vaquilla, hi havia una escena en què el protagonista deia que marxava de Bellvitge i anava al Prat. Era un moment que provocava grans aplaudiments entre el públic.

És a dir, que eres especialista a veure les reaccions del públic.

Sí, quasi bé. Una altra anècdota: el crit d'espant més fort que he sentit a la meva vida era el de la gent a la pel·lícula "Carrie". Com que ja ho sabia, baixava de la cabina a la sala, a veure les cares de la gent en aquella escena de por on surt la mà de la tomba...

És una bona feina, avui, ser projeccionista?

Ara, comença a estar millor, encara que no sé per quant de temps, perquè la imposició de les noves tecnologies i la digitalització fan que canviï molt ràpidament la manera de fer arribar les coses, entre elles el cinema. De totes maneres, ara, s'està remuntat una mica la crisi dels anys 80, quan van haver de tancar moltíssims cinemes, perquè la gent hi deixava d'anar i es quedava a casa veient un vídeo.

Aquí, al Prat, la crisi també es va fer sentir, no?

I tant, van tancar el Monmari, l'Artesà i el Modern . El Capri va subsistir per la voluntat del meu pare.

I ara?

Ara , amb l'obertura de les multisales, és un bon moment per ser operador de cinema, perquè hi ha més feina.

Quina va ser la teva primera pel·lícula?

No me'n recordo. Des de molt petit he estat veient cine, i sempre ha format part de la meva vida. Vivíem al cinema del meu avi i era molt natural veure pel·lícules.

Potser el projecte més ambiciós de la família Marimon va ser la producció del llargmetratge de dibuixos animats "Peraustrínia", que s'estrenà el 1990. Com va ser?

Van ser quatre anys de feina intensíssima. El pare, que és animador d'objectes, va fer la trama de la pel·lícula i l'Àngel Garcia, que és dibuixant, va ser-ne el director. Tots dos es van embarcar en el projecte d'una manera molt innocent, perquè desconeixien la feinada que significava tirar-lo endavant. Hi va haver moltes èpoques en què hi havia més de 200 persones treballant en la pel·lícula, i fixos érem uns 25 o 30. Va estar molt bé i, a més, hi ha molta gent del Prat que ha continuat treballant professionalment en l'animació de dibuixos.

De què vivíeu?

Vàrem tenir molta sort i vàrem aconseguir subvencions del Ministeri de Cultura i d'altres administracions. De totes maneres, la pel·lícula no s'acabava mai i el pressupost no arribava per a tot.

I ara, quin és el vostre projecte familiar?

Un de molt bonic. Estem preparant un projecte de sèrie, per proposar a alguna televisió, sobre la vida del meu avi patern. Era de Lleida i va ser el que va començar en el món del cinema en la família. És molt interessant perquè està basat en escrits de l'avi, cartes a la meva àvia, diaris personals, etc. Ell va ser dels que va passar l'or de Moscou a Cartagena, encara que no va disparar ni un sol tret mai. Realment te n'adones de nou del que significa una guerra per a les persones, per a les vides individuals. Encara estem en fase d'estar tots donant voltes al tema per veure com ho podem fer. És molt complicat tot aquest món del cinema, però tot és possible.

Res a veure amb la teva feina a televisió, oi?

Res. Treballar de guionista a sèries de televisió, com he fet jo i encara faig de tant en tant, requereix molt de temps i d'esforç. Tot va molt ràpid i has de fer el guió més brillant en poques hores. És com treballar en una indústria, ho has de fer el millor que pugis, sense esperar res més. No hi ha cap mena de glamour.

Home, ser guionista de sèries tan populars com Poble Nou, Secrets de família, Rosa, Sitges, Nissaga de poder, El cor de la ciutat i 16 dobles ha de tenir la seva gràcia!

Home sí, és interessant, és complex, perquè es treballa en equips de guionistes que cadascun té la seva feina i desprès se li ha de donar coherència a tot plegat. La més divertida, segurament per nova i perquè era una incertesa , va ser Poble Nou. Uns experts anglosaxons van recomanar a TV3 que no la fessin, que seria un fracàs, i ja ho veus... l'exaltació popular que va provocar aquella sèrie no s'ha tornat a repetir!

I el cinema, on també treballes com a realitzador i guionista?

El cinema, com que no surt mai de la crisi, és una aventura, és més romàntic, més literari, et pots arruïnar!

Què és el millor de la teva professió?

La vinculació amb la meva família i els projectes comuns són la part més positiva de la meva vida.

Ara no vius al Prat, però continues estant-hi totalment lligat. Què et sembla la teva ciutat actualment?

Crec que el Prat és un poble que sempre ha tingut la voluntat de fugir del seu destí, però que ha hagut de deixar coses pel camí, com els herois tràgics del cinema. La meva joventut va ser una època molt crítica i molt polititzada. Ara veiem el que somiàvem i el que tenim.

I què tenim?

Crec que el millor que ens ha pogut passar és tenir un govern d'esquerres, cosa lògica, perquè som un poble obrer. El govern d'esquerres de l'Ajuntament té un gran compromís amb el Prat, i cada cop més, perquè no pot defraudar la gent que hi creu i hi ha cregut tot aquest temps. Aquesta famosa frase que ara se li diu a Zapatero: "No nos falles", també la podem dir al govern del Prat. Penso que els nostres polítics en cap moment poden deixar de pensar en l'època de la seva joventut.

Dolors Pérez Vives