Entrevista: Carme Ibáñez, germana carmelita missionera

diumenge, 1 maig, 2005 - 12:00

En aquests 20 anys, l'associació ha aconseguit crear una xarxa de voluntariat molt implicat a ajudar les persones que més ho necessiten al seu poble, el Prat.

Qui va ser Francesc Palau?
Va ser un carmelità del segle XIX, nascut a Lleida, que va posar en pràctica a través d'accions i de paraules, la seva convicció que estimar i servir Deu és entregar-se a la gent. Va crear una escola per a laics a Barcelona, de forta identitat cristiana i basada en el pensament que les persones han d'estar formades i tenir un sentit crític de la vida per sentir-se éssers socials complets. Li van tancar l'escola acusant-la de transgressora.

Aquesta és la filosofia de la vostra associació?
Sí, Francesc Palau i el seu carisma n'és la font d'inspiració. El nostre treball va orientat a expressar d'una manera pràctica, des de l'Església, la preocupació pel creixement integral de les persones. Nosaltres entenem que la idea que l'Església va per un camí i la vida social per un altre, no és així. El compromís de la fe és el compromís amb la gent.

Aquesta ideologia, portada a la pràctica, en què es tradueix?
En aquests 20 anys, les coses han anat canviat, perquè les necessitats són diferents i la societat també. El centre va sorgir de la iniciativa de les germanes carmelites i d'un grup de voluntaris laics, amb la idea d'intentar resoldre les mancances que es detectaven i que repercutien, sobretot, en les dones. Tant per història com per formació, la dona no tenia gaires oportunitats d'accedir al mercat laboral i, per tant, estava molt desprotegida. Es va crear una xarxa de voluntaris molt important, que a l'hora que feia la tasca d'ajuda, seguia un intens procés de formació personal per tal que aquesta ajuda fos més efectiva. Un dels nostres eslògans és: fer el bé i fer-ho bé.

També feu servir un altre concepte: Un lloc per a tothom
Sí, són petites frases que defineixen la nostra manera de pensar i marquen el camí per anar fent. Amb això, volem dir que tothom, al Centre, té el seu propi lloc, segons les seves possibilitats, habilitats, voluntats. Uns ensenyen, altres aprenen, altres fan les dues coses alhora.

Encara són les dones la part més desprotegida de la nostra societat?
Sí, ho continuen sent; però s'hi ha afegit un col·lectiu encara amb més necessitats, és la gent immigrada, amb la qual ara estem treballant molt, sobretot amb les dones. El tema d'immigració és difícil d'abordar, perquè ens ha agafat a tots de sobte, sense estar preparats.

Són aquestes persones les que vénen al Centre?
Sí, arriben a través de l'espai d'orientació de les parròquies del poble, on es dirigeixen en primera instància o també derivades pels Serveis Socials. A partir d'aquí, i segons la situació de cadascú, els invitem a participar en tallers diversos, en l'aprenentatge de la llengua, en el reforç escolar, etc.

Però, això, ja hi ha altres institucions i administracions que ho fan, al Prat. Hi esteu en contacte?
Per descomptat, no podem ni volem anar per lliure. Estem connectats i participem en tots els àmbits que es plantegen al poble: formem part del Consell Veïnal de Sant Cosme, estem a la Taula d'Immigració que ha organitzat l'Ajuntament, en el Consell Municipal de la Dona, mantenim contacte amb el Centre de Normalització Lingüística, amb les escoles a través dels tutors, etc. Fem la feina globalment.

Quantes persones ateneu?
Entre 800 i 900 persones passen cada any per les diferents ofertes d'activitats. Haig de dir que sense el treball valuós del voluntariat això seria impossible, el Centre no existiria.

Centrem-nos ara en la teva experiència personal com a germana missionera. Com va ser que et vas fer monja?
Si fem una mica de biografia, t'explicaré que jo vaig néixer a Guadix (Granada) i vaig venir al Prat amb sis anys, quan els meus pares varen venir a treballar. Vaig començar a estudiar a l'escola Joan Maragall, però quan el meu pare va entrar a treballar a La Paperera, em van canviar al col·legi de les Carmelites Missioneres, perquè l'empresa els pagava l'escolarització en centres privats. De molt joveneta vaig començar a treballar en una oficina a Barcelona, però aviat vaig adonar-me de la meva inquietud espiritual. M'atreia lliurar-me a Déu i ajudar els altres. I així vaig decidir entrar a l'ordre Carmelita. Després d'estudiar (soc mestra de professió) vaig estar a l'escola pública de Sant Cosme durant tres anys. Tocar aquesta realitat va desvetllar en mi un nova inquietud pels temes socials.

Què ha significat a la teva vida escollir aquesta opció?
Em sento molt contenta, perquè m'ha aportat experiències personals molt intenses. He tingut la possibilitat de connectar amb molta gent, de descobrir diferents realitats socials i també he pogut desenvolupar-me àmpliament des de la meva opció religiosa.

Com a missionera, has visitat Amèrica Llatina i a Àsia, què hi has trobat?
Sí, he estat bàsicament al Perú i a Corea i el que he descobert és que totes les societats són molt diferents entre si, però que els temes essencials de les persones no ho són tant, de diferents. Una altra cosa que m'ha sobtat és que en les societats menys desenvolupades econòmicament, és que el compromís de la gent amb el treball social és molt fort. Aquí, som les organitzacions o les institucions les que hem d'agafar la iniciativa perquè la gent segueixi; no es té gaire necessitat de participació. En aquells pobles, en canvi, he comprovat la gran implicació de la gent de base.

En què t'ha ajudat aquesta experiència?
M'ha ajuda't a ser més objectiva a l'hora d'acollir gent immigrant, perquè he entès que les respostes que els oferim no han de partir només dels nostres esquemes i de la nostra manera d'entendre la vida. M'ha ajuda't a situar-me millor per fer la meva feina.

Sembla, però, que la majoria de la societat no va per aquest camí...
Hem de tenir la saviesa de no deixar-nos despistar. Crec que s'ha de ser dinàmic i alhora reflexiu per no caure en la superficialitat. I tinc la convicció que hi ha d'haver molt diàleg per trobar nous camins.

Dolors Pérez Vives