Els temps canvien i jo sempre miro endavant.

Rosa Parés és una "potablava" autèntica, que estima la seva ciutat, el Prat, i la vida, que afronta amb energia, amb optimisme i sempre mirant endavant.

Hi ha molts motius per fer-li aquesta entrevista, a la Rosa Parés, perquè ella, a més de la seva activitat com a escultora, és una dona que ens pot explicar moltes coses del Prat.

L'excusa que hem utilitzat, però, és que fa cosa d'un mes es va inaugurar l'escultura "Flor de garba" situada a l'avinguda del Canal, un homenatge que la ciutat vol retre a la pagesia del municipi.

- Ningú més indicat que tu per fer aquesta escultura, no?

• Home, el de la pagesia és un món que conec molt bé, perquè jo n'he format part. Així que em va fer molta il·lusió aquest encàrrec de l'Ajuntament de fer una escultura que representés aquests homes i dones que treballen la terra per oferir-nos-en els productes.

• Explica'ns la teva procedència pagesa.
• Jo vaig néixer a la granja de la Ricarda; bé, més ben dit, quasi neixo en una tartana mentre portaven la meva mare a casa del doctor Soler. D'això fa 56 anys. El meu pare era l'encarregat de la granja, igual que ho havia estat el meu avi des que es va construir, l'any 1905. La meva mare era filla del que va ser l'últim cap de la Telegrafia del Prat. El meu avi matern era enginyer de comunicacions i va arribar al Prat acompanyant el mateix Marconi, per posar en funcionament la telegrafia del Prat.

• I ja es va quedar?
• No, va tornar a Barcelona on vivia tota la família, però durant la guerra, fugint de la gran ciutat, va tornar al Prat, a treballar a la telegrafia. Va ser llavors quan es varen conèixer el meu pare i la meva mare, es van casar i van anar a viure a la granja de la Ricarda. Va ser així com jo vaig néixer allà.

• Quins records te'n queden?
• Molts i molt bons. Vaig tenir una infantesa felicíssima. La Ricarda era com un jardí on només hi havia harmonia. Per a una nena era com una festa constant. Els homes treballant l'escarxofa, l'era plena d'arròs, les persones que venien a munyir, les vaques. Sempre venien personalitats a visitar la granja, fins i tot va venir el rei Balduino de Bèlgica!

• Com és això?
• Perquè la granja de la Ricarda era un model dels més avançats d'Europa i venien de l'estranger a visitar-la.

• Fins a quina edat vas viure a la Ricarda?
• Fins als vint anys, aleshores vàrem venir a viure a la ciutat. La meva mare, que sempre havia estat acostumada a un ambient més urbà, va voler tornar al Prat. Fins llavors, i quan era petita i anava a l'escola del senyor Martí, jo em movia amb bicicleta.

• Sempre has viscut al Prat?
• Sí, sempre. M'he trobat molt bé al Prat i l'estimo molt.

• Com perceps els canvis que està vivint el món de la pagesia?
• És el preu que hem de pagar pel progrés. Hi ha la recança de la pagesia, però els temps canvien i ens hi hem d'adaptar. Ara és molt dura la vida de la pagesia.

• En quin sentit ho dius?
• Ara no guanyen el suficient per viure. Em comentava un pagès que fa uns anys, amb 7 enciams podien pagar el sou diari d'un jornaler, i ara per un enciam, els paguen 8 cèntim d'euro, gairebé el mateix que fa dècades! Mentre hi hagi tant intermediari, és molt difícil que els beneficis donin perquè visqui el pagès.

• I què ha passat?
• Doncs que els pagesos han anat venent les terres, que s'han convertit en polígons industrials. Per altra banda, el pagesos no ha educat els seus fills en el treball de la terra, sinó que quasi tots els han volgut donar estudis, perquè es dediquessin a altres coses. Així es va perdent. Encara sort que comptem amb la tasca de les cooperatives i amb la protecció de les terres del Parc Agrari.

• Sents nostàlgia?
• Em va agradar viure allò, però jo sempre miro endavant.

• Canviem de tema i parlem de les teves escultures. Com va començar aquesta vocació?
• Sempre m'ha interessat la tercera dimensió, de petita ja feia coses. De jove vaig passar per l'escola Massana i després vaig ser pupil·la de l'escultora Rosa Martínez Brau, que ha estat la meva veritable mestra, tant a nivell tècnic com intel·lectual. Sempre he fet escultures, no hi ha un sol dia que jo no treballi al meu taller.

• I vius d'això?
• Per sort, no. Una de les primeres ensenyances de Rosa Martínez va ser: "l'art és de les poques maneres de ser lliure. Fes sempre el que vulguis fer, però per això no has de viure de l'art". I així ho he fet, encara que tinc alguns encàrrecs puntuals.

• El teu estudi està replet de figures femenines, clàssiques, serenes, voluptuoses algunes... què busques en l'escultura?
• Sempre busco l'harmonia, és a dir, l'equilibri i la bellesa a través del cos femení.

• Realment són dones molt boniques, d'on les treus?
• De la meva imaginació. Jo no treballo amb models, sinó que em baso en coneixements de l'anatomia humana. Un altre dels consells de la meva mestra va ser "si copies, no crearàs". Amb el temps vaig entendre el significat de la paraula "crear": del no-res, fer-ne alguna cosa. Això és el que em satisfà i m'omple.

• També trobem figueres amb diversos materials...
• Sí. M'agrada treballar amb tot: pedra, marbre, bronze... cada cosa té la seva tècnica d'acabat. El material més senzill, però el més noble per a mi, és el fang, la terracota. És el primer material que s'utilitza per fer la maqueta de l'obra definitiva. Amb el fang es creen les formes, que és el més important.

• Sempre es fa aquest primer esbós?
• Sempre el faig. És una manera de mesurar les mides reals de la obra. Si no, corres el risc del que diuen que li va passar a Miquel Àngel, que amb la seva experiència ja no feia maquetes i en una figura no li va arribar el marbre per fer-li el peu. Així que, la figura no té peu!

És un bon ensenyament per acabar!

Dolors Pérez Vives