Esteu aquí

Crònica de Joan Miquel Oliver

dimarts, 14 novembre, 2017 - 17:30

Paisatges marins, lletres delicades, sons contundents i molta complicitat.

per Laura Quinto

Com més d’una de vosaltres sóc d’aquelles què vaig conèixer Joan Miquel Oliver a través dels ja desapareguts Antònia Font. I vaig reconèixer un cert punt de nostàlgia camí al concert. Es va anar esvaint tema rere tema i confesso que vaig acabar totalment immersa en la proposta en solidari del compositor, escriptor, cantant i guitarrista mallorquí.

Oliver, acompanyat de Jaume Manresa, el què va ser teclista d’Antònia Font, i Xarli Oliver a la bateria, van endinsar el públic de La Capsa en paisatges submarins del segon disc de la trilogia, ‘Atlantis’, el passat divendres 9 de novembre. La proposta escènica: un concert despullat d’artificis per fer lluir les lletres d’una proposta musical poètica. Com el mateix Oliver explica sovint, les seves cançons són imatges, instants, però també s’hi transmeten paisatges, emocions i percepcions amb olor a mar.

Tot i ser lletres per assaborir, la música que les acompanya no decep i la sala es movia com a ritme d’onada. Les guitarres contundents confirmaven que no era un concert de cantautor clàssic de seure a una butaca. No va faltar de res: des de música xiulada a pop electrònic, ritmes més funk a ‘Atlantis’ o rumba i ritme de reggaeton a ‘La rumba del temps’ i alguns moments més propers a la psicodèlia.

El concert va ser un recorregut pel darrer treball publicat aquest 2017. Amb temes com ‘Posidònia’, la lletra més crítica de tota la proposta, ‘Agricultors ingràvids’ o ‘Incident a sa pista dos’, entre altres, el mallorquí va compartir les seves creacions més recents. No van faltar, però, els clàssics. ‘Surfistes en càmera lenta’, ‘Final feliç’ o ‘Hansel i Grettel’ va fer cantar el públic i va recordar que la trajectòria del mallorquí és diversa i extensa.

La senzillesa, l’honestedat i la falta de pretensions de la posada en escena es va transmetre també en els acudits i les bromes entre cançó i cançó i els somriures que van crear una atmosfera de proximitat i complicitat durant tot el concert.

Un breu bis de tres darreres cançons va deixar el públic amb un somriure als llavis… i personalment, amb ganes de més i menys nostàlgia del que va ser Antònia Font.

 

Joan Miquel Oliver

Compartir

Noticies relacionades

dilluns, 19 octubre, 2020 - 09:45

Arrenquen els projectes d'arts visuals del programa Interseccions

Art contemporani, llum i color, cinema, ràdio i paraula: els eixos temàtics d...
Sala Gran Virtual de la Palmira

divendres, 16 octubre, 2020 - 15:15

Sala Gran Virtual de la Palmira

Un espai per trobar-nos en línia

divendres, 16 octubre, 2020 - 12:00

La vuitena edició del Cicle l'Autor i la seva obra ofereix visites guiades i una presentació

Fruït de la col·laboració entre l'arxiu municipal, el centre cívic i l'autor...