“La vida és com el porc, s’aprofita tot”

dimecres, 4 juny, 2025 - 08:15

Marta Balletbò-Coll (l’Hospitalet de Llobregat, 1960) és llicenciada en Química Analítica per la Universitat de Barcelona i actualment és professora de física i química a l’Institut Salvador Dalí de la nostra ciutat. Balletbò-Coll, però, és sobretot coneguda per la seva faceta com a cineasta (directora, actriu, guionista) i per ser una de les pioneres del cinema lèsbic a Catalunya. La seva pel·lícula Costa Brava (Family Album), de 1995, va ser reconeguda amb el Premi Especial Calidad del Ministeri de Cultura i va rebre guardons a diferents festivals LGTBI d’arreu del món. La seva obra Sévigné (2004) li va valdre el Premi Butaca i el Premi Nacional de Cultura.

Marta, com va començar el teu interès pel cinema?
Jo, d’adolescent, allò que passa, els diumenges a la tarda, certa tristor, certa melangia... com que aleshores no hi havia botellones me n’anava a l’avinguda Bonanova, als cinemes de repertori i mirava pel·lícules com Los caballeros las prefieren rubias, amb la Marilyn Monroe, i allà m’oblidava de la melangia dels diumenges i de tot. 

Allà et vas enamorar del setè art?
Allà hi vaig trobar una escapada. Des-prés ja n’he trobat altres, d’escapades, però el cinema sempre ho ha estat. Aleshores jo tenia entre 13 i 16 anys, vaig tenir una adolescència molt complicada. Mentre estudiava químiques feia teatre aficionat al Foment d’Horta, imitava a la Liza Minelli, i treia bones notes!

Com és que vas estudiar química, una carrera que, en principi, no sem-bla molt relacionada amb les arts?
Per Madame Curie. Em van dir: si no saps què fer, fes química, perquè podràs ser executiva i no et miraran malament. Gràcies a la Madame Curie, i també a la Lise Meitner, tot i que a ella no li van donar el premi Nobel per motius x. En principi volia fer filosofia, però a la meva família, on ningú havia anat a la universitat, em van dir “de què treballaràs, si fas filosofia?”. Després vaig dir que faria dret, i em van dir “ui, advocada dels pobres!”. Finalment, com que vaig llegir una biografia de la Marie Curie, vaig dir química, i em van dir “el que tu vulguis, nena, no et volem influir!”. No tenien carrera, però imbècils no eren.

Tot i així, vas anar a la Universitat de Columbia, a Nova York, a fer un màster de cinema. Com va anar?
Gràcies a una beca de La Caixa. Em va tocar la loteria, per això no en compro. Al tribunal que me l’havia de conce-dir hi havia dos homes i dues dones, americanes. Gràcies a elles hi vaig anar, perquè els homes, dos catalans, no ho veien clar, veien que jo tenia massa personalitat. Això va ser el somni de la meva vida, perquè jo estava ena-moradíssima dels Estats Units, del seu esperit emprenedor, la seva energia.. i allà no calia que fossis de bona família, ni tenir despatx al passeig de Gràcia ni masia a l’Empordà. 

I aleshores vas tornar i aquí vas fer Costa Brava, com a directora, actriu, guionista, productora...
La vam fer amb quatre duros, demanant si a algú li havia sobrat cel·luloide... Aquesta pel·lícula es va passar primer pel Canal Plus de televisió, que me la va comprar, i després ja va anar als cinemes. Al Verdi, de Barcelona, va funcionar molt bé. La gràcia que li troben és que va ser la primera pel·lícula lèsbica catalana. Però a mi el que m’interessa és la comèdia. Com deia el Truffaut, has de fer el que tu coneixes. I clar, jo, si em poso a flirtejar amb un xicot, no sabria què fer. I teòricament, si és heteronormatiu, se’t tira a sobre i ja s’acaba la pel·lícula, i jo havia d’om-plir 90 minuts. En canvi, si és una que teòricament ho té clar, que era el meu paper, i una altra que és com la tonta que s’ha d’espavilar... doncs ja la cosa dura més. I ens van sortir els números, i ho vam pagar tot, la Seguretat Social també. I vam menjar molt bé. 

"Ser professora m'ha fet
molt millor persona"

Isa Gonzalo Isla

Aquesta entrevista és un extracte de la conversa mantinguda al magazine matinal Planeta Prat d’elprat.ràdio i que podeu escoltar a través d'aquest enllaç.