“No callem davant d’abusos que abans potser semblaven normals”

D'esquerra a dreta, Carla García Rodríguez, Unai Callejas Sanz, Maria Moya Ruiz i Sandra Ibáñez Moreno.

dimarts, 4 juny, 2024 - 08:15

D’Elton John a Lady Gaga, passant per Jorge Cadaval de los Morancos o el jove raper nord-americà Lil Nas X, el campió olímpic Tom Dalley, les futbolistes Alèxia Putellas i Killian Mbappé i la cantant Rosalia i la seva ex Hunter Schaffer. Els retrats d’aquests i d’altres personatges famosos pengen al vestíbul de l’InstitutEstany de la Ricarda. Amb un objectiu: visibilitzar referents LGBTIQ+ perquè tot l’alumnat aprengui que hi ha moltes formes d’estimar i de ser, i animar-lo a viure-les amb llibertat. És una acció de la comissió lila del centre, formada per alumnat i acompanyada per docents com la Laura Aráez i en Rafa del Pino. En els darrers anys aquest institut ha impulsat programes com Aquí Prou Bullying, ha desenvolupat eines per detectar de forma primerenca i resoldre casos d’assetjament i ha obert canals per abordar-los amb les famílies, entre d’altres. Amb motiu del Dia Mundial per l’Alliberament Sexual i de Gènere, parlem amb algunes membres de la comissió lila del camí recorregut. I del que queda per recórrer.

Com sorgeix aquesta comissió lila i quines tasques desenvolupeu?

Sandra Ibáñez Moreno: Avui ens trobem alumnes de 2n de batxillerat i de 4t d'ESO com a representació de la comissió lila, que està formada per tot l'alumnat de l'institut que desitja participar-hi. Vam decidir formar aquesta comissió per tal de reivindicar les situacions greus que estava havent a l’insti

Maria Moya Ruiz: El feminisme no és un tema fàcil de tractar a classe. Sabíem que a instituts com el Ribera i el Dalí ja hi havia comissions liles, i el curs 2021-22 vam parlar amb la professora Laura Aráez i vam començar a fer accions.

Sandra: hem impulsat manifestos, un punt lila, reunions, xerrades, etc... amb l'objectiu de difondre el feminisme, conscienciar sobre les conductes masclistes, promoure una escola igualitària, reconèixer el paper de les dones a la història i a la ciència, desmuntar estereotips de gènere, i també d'incrementar el respecte al col·lectiu LGTBIQ+ i proporcionar un espai d’acompanyament en aquest àmbit.

Creieu que els instituts són espais segurs per a les persones LGTBI? I quina és la vostra experiència?

Unai Callejas Sanz: Depèn molt de l’entorn. A l’Estany ens sentim segurs en termes generals, però a vegades encara s’escolten insults com el típic “maricón”. Hi ha qui llença la pedra i amaga la mà. Fa tres anys jo vaig patir assetjament, i hi ha hagut casos de bullying, però en els darrers anys hem millorat moltíssim. Ara i gràcies a tots els protocols que s’estan fent la gent s'expressa molt més a gust al centre. Quan jo feia tercer d’ESO només estàvem fora de l’armari un noi de primer i jo. Ara hi ha moltíssima gent.

I com hi contribuïu des de la comissió?

Sandra: El nostre objectiu principal és intentar aturar els casos de masclisme i LGTBI-fòbia. Hi ha gent que no entén bé aquests termes, i hem fet xerrades a les aules per familiaritzar els i les companyes.

Els adults estem tot el dia parlant de com són els joves, sense escoltar els joves: si són més conservadors que abans, o no... Vosaltres com veieu la vostra generació?

Unai: Ens critiquen amb el terme famós de “generació de cristall”. Però el que passa és que els acudits de “cunyat”, per dir-ho vulgarment, ja no ens fan gràcia. Ni els masclistes i homòfobs, ni els racistes, ni els xenòfobs... Estem sent molt més lliures, començant per la nostra expressió personal. I tolerem menys qualsevol discriminació.

Maria: Les generacions anteriors van patir la guerra i el franquisme i molts més tabús imposats; ara parlem amb més llibertat. No callem davant d’abusos que abans potser semblaven normals. Tothom té llibertat d’expressió,  però quan es trepitgen els drets de persones, s’ataquen col·lectius o es fa mal a algú, s’està passant uns límits que no es poden creuar.

Unai: ens hem apoderat del terme generació de cristall: no ho som per la nostra sensibilitat, ho hem decidit ser perquè volem trencar costums antics que no compartim.

“Els drets del col·lectiu LGTBIQ+
sovint encara segueixen sent tabú”

Quins reptes tenim encara pendents per seguir fent de les escoles i dels instituts llocs lliures i amables per tothom?

Carla García Rodríguez: El feminisme o els drets del col·lectiu LGTBIQ+ encara segueixen sent tabú sovint; quan fem xerrades encara hi ha molta gent que es queda callada. Cal seguir-ho abordant per no estancar-nos. A més els nois gais sempre pateixen més pressió que les noies lesbianes, i això és per culpa del masclisme, que imposa als homes uns rols rígids: no poden plorar, no poden ser sensibles, han de ser molt masculins... Cal seguir conscienciant.

Maria: Aquí cal parlar de micromasclisme. És molt difícil trencar-lo perquè portem molts anys patint-lo i està present en el dia a dia. Això va molt en relació el que comentàvem abans dels acudits. Si no entenem el què comporten, és un problema perquè no trencarem el masclisme.

I quins reptes creieu que tenim com a societat?

Sandra: Jo crec que el principal repte és educar els nens des de petits perquè no reprodueixin actituds masclistes i LGBTI-fòbiques.

Unai: Això és un treball en equip. Cal una aliança entre els instituts i les famílies per ensenyar els infants a gestionar els seus propis sentiments.

Maria: També crec que hem de saber fer autocrítica; entenc que hem passat èpoques dures com el franquisme, i no perquè una cosa s’hagi fet sempre és necessàriament bona. Jo també he tingut besavis que han corregit actituds, i els estimo igualment. No passa res per reconèixer els errors; ens ajuda a avançar com a societat. I això crec que és el que importa.

Unai: crec que avançarem com diu la Maria empassant-nos l’orgull: sabent fer autocrítica; i alhora traient l’orgull: generant noves idees.

“Cal dir el que sentim.
ompartir un problema potser
o el soluciona, però hi ajuda molt”

I per acabar, què diríeu a qualsevol persona de la vostra edat que us llegeixi a la revista?

Unai: Des de la meva experiència recomano a tothom que en algun moment senti que té dubtes sobre la seva identitat, qui és i què vol, que abraci aquesta sensació i es deixi portar. Que ignori tots els estereotips i allò establert i s’escolti a si mateix. I molt important: que si sent que ha de demanar ajuda, no dubti en demanar-la.

Maria: Jo en el meu cas parlo molt amb la meva mare, hi confio molt. I sempre em diu que he de dir el que penso. Perquè sovint tens la sensació que allò que et passa, et passa només a tu, i quan parles te n’adones que no. Compartir un problema potser no el soluciona, perquè els problemes els solucionem nosaltres mateixes. Però ajuda molt.

Carla: Si t’impedeixes fer el que t’agrada fer perdràs i seràs com tothom. He après que cal superar la por de fer la primera passa: si de debò vols fer alguna cosa, fes-la! I d’aquesta forma et trobaràs.

Unai: Justament quan sents vertigen, és perquè hi ha quelcom que estàs a punt de fer fora de la teva zona de confort, que fa moltíssima por. Justament llavors és quan cal donar el petit salt, per trencar límits i créixer. Quan et fa por és el moment de fer-ho!

Bertran Cazorla