Catalunya, Barcelona, el Prat: un acord per al segle XXI

L'aeroport del Prat ha tornat a superar aquest 2019 els 50 milions de passatgers. No hi ha dubte: cal plantejar quin és el seu futur. Però hem de fer-ho de forma seriosa. La urgència acostuma a ser mala consellera. Per dilucidar a on volem dirigir-nos, hem de saber d'on venim i on som.

El delicat equilibri territorial de Delta de l'Llobregat és fruit d'un consens que van forjar en el seu dia les administracions local, catalana i estatal. Això va permetre que avui convisquin en aquest lloc grans infraestructures, uns espais naturals protegits per la UE, i un Parc Agrari cada vegada més rellevant.

L'espai natural protegit de la Ricarda és un bon exemple d'això. A costat mateix de les pistes de l'aeroport, l'enclavament forma part de el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN), de la Xarxa Natura 2000, està inclòs en l'inventari de zones humides, i és una zona d'importància per a les aus. Es tracta, en paraules de Joan Pino, director del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF), de "la llacuna més natural que té el Delta de l'Llobregat, tot i que hi ha veus interessades que parlen que està degradada". Constitueix a més una peça més de Parc Agrari del Baix Llobregat. I conserva en el seu si alguna de les joies de la història de l'arquitectura catalana de segle XX, com bé relatava aquest diari el 3 de juny de l'any 2012 a l'esplèndid reportatge "Salvem la Ricarda".

Qualsevol revisió d'aquest equilibri territorial al Delta ha de comptar amb totes aquestes administracions, començant per l'Ajuntament del territori de el qual parlem. No es pot decidir sobre el territori del Prat sense comptar amb el Prat. I el Prat té clar quina va ser la pedra angular de l'acord assolit en el seu dia i vigent avui: l'assumpció que no hi ha més espai per a noves ampliacions d'infraestructures.

A això cal afegir una altra reflexió. Barcelona és avui una àrea metropolitana amb una qualitat de l'aire preocupant, que ha motivat advertències de sanció per part de la UE. Una àrea que ha de reduir els seus focus d'emissió i emissors difusos contaminació. Ens va la salut en això, i no només: ens estem jugant el futur de la vida al planeta. Per això diversos municipis barcelonins estan declarant l'emergència climàtica i es despleguen mesures com la Zona de Baixes Emissions. No podem demanar a la ciutadania que prescindeixi dels seus vehicles més antics i no revisar, per exemple, una declaració d'impacte ambiental de el pla director de l'aeroport que data de el segle passat.

La proposta, esperem que més mediàtica que real, de pavimentar la Ricarda per ampliar la tercera pista de l'aeroport sembla ignorar tot això. Correm el risc de perdre dos o tres preciosos anys debatiéndola com "desenvolupistes" que no tenen en compte la normativa ambiental de la UE. I que a la fi, les autoritats europees neguin aquesta ampliació.

Proposo que aparquem aquesta idea. Perquè a més d'inviable, no és ni oportuna ni va amb el signe dels temps. Hi ha alternatives millors. En lloc de pegats, forgem acords de país. Sobre quin model aeroportuari volem, i quina equilibri metropolità perseguim. Una proposta que se situa en el que és el sentit comú en 2020.

Com defensaven en aquestes pàgines les directores i directors dels aeroports del Prat, Girona, Reus i Sabadell, la gestió d'aquestes quatre infraestructures s'ha de pensar de forma coordinada. Impulsar sense límit el Prat implica deixar morir per inanició Reus i Girona. Impulsem una taula sobre el futur aeroportuari de Catalunya i Barcelona, ​​en què s'hi asseguin les administracions concernides, des de la Generalitat i ajuntaments fins a AENA. Parlem, per exemple, de com hem de connectar aquestes infraestructures a la xarxa ferroviària d'alta velocitat, i com aprofitem aquesta xarxa per promoure alternatives sostenibles a vols de curt abast, com estan plantejant molts països europeus. Faria bé AENA de pensar com desenvolupa la potencialitat de la ciutat aeroportuària del Prat, reflexió que hauria de traduir-se en un aeroport que aprofita totes les seves potencialitats sense necessitat d'afectar espais protegits ni empitjorar la qualitat de l'aire de l'àrea metropolitana de Barcelona.

En paral·lel, és hora de posar en valor els espais protegits. No som una regió metropolitana més. Som una regió metropolitana mediterrània, que es veurà afectada pel canvi climàtic de manera severa. A les portes de la major crisi climàtica que mai hàgim viscut, hem de pensar i gestionar millor allò que ens connecta amb el planeta. I això passa no només per dotar de forma suficient el Consorci de el Delta i el de Parc Agrari, que gestionen uns espais d'un valor ambiental i agrícola extraordinaris, sinó en donar a aquest patrimoni irreemplaçable una visió ambiciosa, global, que el converteixi en el que és: la principal infraestructura ambiental metropolitana.

Lluís Mijoler
(Article publicat a "La Vanguardia" el 29 de gener de 2020)