Barraquisme

Mare- Però com t’has de vore filla meua, vivint en una barraca miserable.

Filla- En tots los respectes mare, vostè no n’ha de fer res del puesto a on visc. Astic aquí perquè vull. Perquè hai seguit lo meu home de bona gana i ningú m’ha obligat a fer-ho.

Mare- Però filla, si al poble no mos faltava res. Si la terra que tinim mos donava per a viure a tota la família.

Filla- Això ho diu ara per a fer-me sentir malament. Que bé que va dixar molt clar que tota l’herència, terres i casa, seria per a mun germà. Que les xiques no poden ser propietàries

Mare- Buai, filla, pos és lo costum, i contra’l costum natros no podem fer res.

Filla- Oh, lo costum, lo costum,... yo li podria axplicar molts costums bàrbars que antes astaven ben vistos i ara a dingú se li ocurriria mantenir-los. O no ha sentit parlar dels gladiadors, que era un costum dels romans, lluitar per gust hasta la mort.

Mare- Xeic, que bé que parles filla, i quantes coses que sas, això és perquè natros mos ham pogut permetre que anesses a escola en contes de treballar...

Filla- Mare...no fugigue d’estudi que me la conec. Que parlàvem de l’hereu i l’heréncia i a mi només me tocaven les molletes. Pos com havíem de viure, en això, la meua família?

Mare- Ja’m diràs si aquí astàs millor que al poble. Que pareixeu uns morts de gana arroplegats.

Marit- (amb ironia) Bona tarda sogra. Quina alegria veure-la per aquí. Quina sorpresa tan agradable que ens ha fet (se li atansa per fer-li un petó i ella l’esquiva amb una cobra estil Bisbal). (se la queda mirant)

(la sogra a la filla)

Mare- I dius que aquí vos va tan bé? M’imagino que per n’això hau triat este veïnat tan bo: veigues! una masia vella que’s cau a trossos i tot de barraques al voltant! 

Filla: Mare! no sigue irònica que no li pega. Que és de cantar-les ben clares, vosté.

Marit- Doncs, miri si, la seva filla té tota la raó. Al poble, amb prou feines si  em podia treure un jornal, treballant de sol a sol, al camp. I sempre pendent de si el cap de colla em triaria o no per anar a les terres de l’amo.

Filla- I ara té una bona faena i una semanada segura, plogue o neve.

Mare- Ah sí? Neve i  cobra la semanada? I vols dir que neva molt a n’este poble de mala mort?

Marit- (amb ironia) Ai, sogra, com és de la broma!. No és faci la beneita, que ja entén el que la seva filla li vol dir. A la Seda tinc una feina segura i ben pagada i si tot continua així, aviat em faran encarregat de secció. I això són més diners.

Mare- Xeic, pos si tant guanyes, potser que invertissis en un pisset, no...?

Filla- I quina culpa en tinim si a n’este poble no n’hi ha cap pis o casa per llogar o comprar? Que no som los únics, eh! La majoria dels que viuen en estes barraques miserables, com tu dius, són persones treballadores, molts en fills, que han marxat dels seus pobles per què allà passaven gana i ara treballen als camps i a les fàbriques i a cada minjada tenen un plat calent a taula...

Marit- Exacte! Que si ara el veu pobre, hi haurà un dia en què aquest poble serà molt ric, i fins i tot tindrà habitatges per a tothom.

Mare- Pos que no tarden massa estes meravelles, que vull vore la meua filla ben instal•lada abans de morir-me.

Marit- (d’esquenes a les dones. Al públic). No tindrem aquesta sort aviat, no...vull dir de què es mori la mala bruixa

Mare- Que dius? Que no t’hai antés?

Filla- (renyant el marit amb gestos molt marcats de cap) Diu que pronte tindrem casa. Que un grup d’obrers i treballadors s’han organisat i volen muntar una cooperativa per a construir pisos a una zona nova.

Mare- Mare de déu, sinyor! Una cooperativa? Que això són coses de rojos, i mireu a on mos van portar los rojos.

Marit- Com que on ens van portar els rojos? Això els seus senyora! Els feixistes com vostè que ens volien lligats i domesticats

Mare- Tu a mi no’m digues feixista, eh? Persona d’ordre si! Pero res a vore en aquells militarots colpistes.

Marit- Però si eren els mateixos! Què m’heu d’explicar?

Filla- Voleu fer el favor de callar. Encara despertareu tot lo veïnat i acabarem tots al quartelillo. (se’ls emporta)