Maria Nicolau, pregonera de la Fira Avícola, reivindica el Pota Blava com "una forma de crear un món ple de coses boniques"

diumenge, 30 novembre, 2025 - 18:00

La cuinera Maria Nicolau (la Garriga, 1982) ha estat l'encarregada de pronunciar el tradicional pregó en l'acte d'entrega de Premis de la Fira Avícola, que enguany ha arribat a la seva 52ena edició. Tot seguit podeu llegir-lo:

Qualsevol racó del món és, per ell, el centre de l’univers. Assumir aquesta petita veritat no és pensar que aquest racó del món es mira el melic, sinó entendre que la mirada, per lluny que aspiri arribar, neix d’un esperit instal·lat en un cos que té els peus posats en una terra molt concreta. Que aquest cos ha de menjar del que aquesta terra dona. I que la cuina és el que integra aquest cos a l’entorn natural on viu, com un aparell digestiu o un òrgan vital més. Ella és la resposta a la pregunta “com ho faig, amb això que tinc a mà, per sopar avui i, si pogués ser, també demà”. Aquesta qüestió tan aparentment petita i modesta és universal, anterior a qualsevol “qui soc”, “d’on vinc”, “on vaig” o “hi ha vida després de la mort?”, i condiciona, modela i acoloreix tant les respostes a aquestes altres qüestions més pomposes, com els vidres a través dels quals aquesta mirada es projecta al món per veure i ser vista. No existeix radiografia, plasmació física, cristal·lització més eficaç d’un instant de vida, individual o col·lectiva, que una cassola de rostit de pollastre amb prunes i orellanes o un pollastre amb escamarlans.

Al fons de cada cassola de guisat de cuina catalana hi ha una manera peculiar de ser i estar en el món, els fruits d’un clima i una topografia concrets, uns tabús i uns valors determinats, una manera de dialogar amb la terra, unes prioritats, costums i creences diferents als de qualsevol altre poble. En el seu viatge perpetu de la gana a la sacietat, Catalunya crea cultura i modela el paisatge on viu.

A cada masia catalana, a cada racó del país, segle rere segle, hi ha hagut un pagès que ha decidit, en collir els tomàquets, guardar un grapat de llavors d'aquests tomàquets i no d’aquells; dels fruits més ufanosos o dels que han crescut més de pressa; de les plantes més productives o d’aquelles més resistents, per poder plantar-ne l’any següent. Sense voler, cada agricultor s’ha convertit en un agent de selecció genètica, i cada hort s’ha anat dibuixant cada any més diferent al del veí. Avui, som un país amb una quantitat de varietats de tomàquets espatarrant; tots ells amb noms fenomenals i curiosos, fruit de la feina de gent petita amb vides petites fent tasques ordinàries. Això tant passa amb els tomàquets com amb totes i cadascuna de les fruites, verdures, formatges, grans, llavors i races de pollastre.

Ningú, ni tan sols els nutricionistes, menja nutrients. Mengem contes

Si algú un dia ens oferís per dinar 150 quilocalories (kcal) formades per fructosa, hidrats de carboni i vitamines A i C, tiamina, riboflavina i seleni, probablement faríem una ganyota. En canvi, el panorama canvia si el que ens ofereixen és una poma.
Tot i que el nostre cos, com una màquina, necessita nutrients per funcionar, perquè arribin a la nostra anatomia han de tenir el format del que anomenem “menjar”. La cultura converteix el que és comestible en menjar, de la mateixa manera que la imaginació converteix els fets en històries amb sentit.

Ningú beu llet agra: mengem formatge. Ningú beu suc de raïm podrit: bevem vi. El blat és un dels cultius més importants del món. El tercer en extensió! Però ningú no menja blat: mengem pa, o espaguetis, o farinetes, o brioix, o tortell de Reis.
Mengem significats, no ingredients! Mengem cultura, contes! I cada petit conte ha de poder integrar-se en el gran relat, el gran conte que explica d’on venim i qui som.

Si mai un dia acabéssim plantant al món només les cinc varietats de pomes més productives i rendibles a nivell global, si només criéssim les quatre varietats de pollastre més optimitzades per fer calers, no només es perdrien la resta de varietats de pomes i pollastres, sinó que també anirien desapareixent les bestioles petites i grosses que hi conviuen en simbiosi —perquè en liben els nèctars, perquè les pol·linitzen, perquè se les mengen—, tots els oficis relacionats, totes les tradicions vinculades al seu consum, que ens marquen el ritme del pas de l’any, i tots els mites, contes, noms, històries familiars rere aquests noms, faules i cançons que les acompanyen, i el món seria, inevitablement, un lloc més trist.

Podem imaginar un món amb una indústria avícola global depenent de dues o tres línies genètiques hiperoptimitzades per fer pollastres barats durant tot l’any en 30 dies. Tots iguals. A tot arreu. Un món amb només tres races de pollastres de fàbrica. Un paisatge natural i gastronòmic erm de tot allò que fa peculiar i distingible un país d’un altre: un món que és un desert “enlloc” poblat per “ningús”.

Però el món no és només la nostra fàbrica de nutrients, i comprar un pollastre del Prat no és una manera com una altra de donar combustible al cos per seguir funcionant, sinó una forma de crear un món ple d’aquelles coses que fan de la vida una cosa bona i bonica que val la pena ser viscuda.

Un món on faci il·lusió ser-hi. On cada pollastre expliqui una història. On cada pagès pugui sentir l’orgull al pit que fa batejar una mongetera amb el nom de la seva estimada, com al pescador li fa goig al pit batejar la barca amb el nom de la seva esposa. On les grans distribuidores no decideixin quants dies de vida ha de tenir un animal.

La vida no és “nar menjant, nar treballant, nar vivint, jubilar-se i nar esperant morir”. En aquest món hem vingut a estimar-nos, a explicar-nos històries i a riure estassats al sofà, amb la família, per tonteries, després d’haver esclatat en “visques! I olés!” en veure aterrar la cassola de fang amb el pollastre rostit a taula.

Fixeu-vos fins a quin punt som en aquest univers per explicar i escoltar històries que som capaços de dedicar quantitats monumentals de diners i talent a fer pel·lícules com Jurassic Park només per saber què se sent en trepitjar la gespa d’un prat ple de braquiosaures.

I això ho fem perquè hem visitat poques granges de pollastres on aquestes bèsties campen, territorials i incisives, omnívores i bel·ligerants! Excel·lents raticides, que solien compartir jaç amb els xais! Orgulloses descendents directes dels tiranosaures. Qui sap alguna cosa de la vida es podria passar hores ajocat en gatzoneta badant davant el magnífic espectacle que és un galliner despert.

A cada granja del Delta, a cada racó del Prat, generació rere generació, hi ha hagut algú (un avi, una padrina, un pagès, un criador) que, en mirar el galliner, decidia quins animals es quedaven i quins no. Guardaven les femelles més valentes, els galls amb la cresta més dreta i ben serrada, els pollastres que caminaven amb aquell posat orgullós tan característic, els que resistien millor la humitat salabrosa de la boira del Delta o la tramuntaneta que baixa, gèlida, a l’hivern. I sempre hi havia algun detall que només ells sabien veure: el blau pissarra de les potes, la pell fina i clara; la cua ampla, lleugerament aixecada; el plomatge ros daurat de les femelles, tan propi que els pagesos n’hi deien “gallines de color mel”.

Al Prat cada nissaga familiar ha sigut una genetista domèstica, i cada galliner (des de les cases de pagès a tocar de la Ricarda fins als horts de la Bunyola o les masies de la Ribera) s’ha anat fent, any rere any, més diferent al del veí. A principis del segle XX, quan els concursos avícoles omplien la Fira del Prat i els criadors competien per presentar el gall de pota més neta i cresta més perfecta, aquesta feina silenciosa es va intensificar encara més. I, tot i que a partir dels anys cinquanta les races híbrides van començar a envair el mercat, hi va haver famílies que van resistir l’embat i van mantenir, tossudament, unes poques línies pures a les corts del darrere de casa.

Així, a còpia de petites decisions invisibles, ha anat prenent forma una de les races més singulars que tenim a Catalunya: el Pollastre de Pota Blava. Una criatura que no existeix enlloc més del món, fruit de la feina incansable d'un formiguer de mans anònimes i d’un territori que l’ha anat esculpint. Igual com ha passat amb els tomàquets de ramellet, les mongetes del ganxet, les pomes de Girona o les cabres de Rasquera, el Pota Blava és el resultat d’un país que, de dilluns a diumenge, fa segles que modela i domestica el paisatge, cria biodiversitat, genera cultura i plaer, i escriu la seva història.

I, alhora, ens manté humans.

Visca el Pollastre de Pota Blava del Prat.