Entrevista: Manuel Delgado, antropòleg

dimarts, 1 març, 2005 - 15:30

Manuel Delgado és una de les veus més crítiques del pensament actual. És professor de la Universitat de Barcelona, a més de dur a terme diverses activitats en el món acadèmic i cultural internacional. Treballa en temes com l'etnicitat, les estratègies d'exclusió social a les ciutats i en les noves formes de representació cultural al món.

Per a ell, el Prat és una ciutat a la qual està vinculat molt afectivament, ja que una part de la seva infantesa la va viure aquí.

Ja que el tema de la teva conferència es va basar en la "memòria", fes una mica de memòria i explica'ns la teva vinculació al Prat.
Doncs, la meva família prové del poble d'Almadén, i es va establir a Barcelona, encara que estava molt vinculada al Prat, perquè molts dels nostres familiars i amics d'Almadén van venir a viure al Prat. La meva associació amb el Prat és intensa, molt afectiva, perquè hi venia a veure els amics, passava les nits a casa seva i en tinc magnífics records.

Com quins?
Passejades per l'estació, nits d'anar a dormir tard quan tenia uns 6 anys, i ara em ve un record molt nítid: veure a la televisió, a casa d'uns amics, la família Carrillo, perquè a casa encara no en teníem, una pel·lícula espanyola que es titulava "El destino se disculpa". Ara que tinc filles d'aquesta edat, me n'adono de la importància dels records d'aquestes vivències.

Quines imatges et queden del Prat de la infantesa?
El delta del Llobregat em fascina, els voltants de l'aeroport, on anàvem a llençar pedres als avions mentre passaven per sobre, la platja a l'hivern em resulta molt emotiva, amb el seu aire desolat, m'és realment entranyable. Fins i tot enyoro la pudor de La Seda, que em porta al cap records emocionants!

A tu potser sí, però a la gent que viu al Prat, segur que no.
No en tinc cap mena de dubte, perquè va ser una millora per a la qualitat de vida, però per una altra banda, va suposar un canvi en el paisatge que teníem a la memòria. El món canvia, i estic segur que el que jo ara trobo inhòspit, serà referent per a altres persones que hi donaran un altre valor. Per exemple, les sales multicines, que tant els agraden a les meves filles, per a mi no tenen res a veure amb els antics cinemes de barri.

Això és el que tu vas anomenar "poder dels llocs", durant la teva conferència?
Sí, els llocs tenen memòria, parlen, i a cada persona li diuen coses diferents. El que passa és que tots tenim la nostra memòria personal i aquesta acaba amb tu, no et sobreviu. Les que sí que sobreviuen són les memòries col·lectives, que no són res més que les memòries individuals, articulades entre si.

Això és el que ha passat al Camp de la Bota?
Sí, al Camp de la Bota es va aixecar una gran llosa que va suportar el Fòrum de les Cultures. Es va fer sobre un cementiri de més de 1.700 persones que varen ser afusellades allà mateix durant la postguerra espanyola, i s'ha aixeca't aquesta gran mola sense cap mena de memòria ni homenatge a les persones que allà van ser assassinades, i pitjor encara, menyspreant els vius, els familiars que varen patir aquella barbàrie, que ara queda en l'oblit.

En el recinte del Fòrum hi ha un monument...
Més que un monument és una burla a la memòria i un menyspreu al Camp de la Bota. Vàrem fer una prova per veure quina repercussió tenia aquesta "placa" que apareix i desapareix, i ni tant sols els informadors del Fòrum sabien que existia. Sembla que al Camp de la Bota no hagi passat mai res, que no hi hagi viscut mai ningú, allà. Això és inconcebible en qualsevol altre lloc. A Europa està ple de "records" a les històries de l'ocupació nazi, de la resistència.

En canvi, sí que hi ha un monument dedicat a la memòria d'Ernest Lluch...
Exacte, que no dic que no se'l mereixi, ni molt menys, però, si es persegueixen les dissidències del present, per què no les del passat? Un altre exemple, el president Lluís Companys té un estadi per a ell sol, que tampoc li nego el valor, però no és injust que 1.700 afusellats es mereixin només una plaqueta mig amagada?

Però, les ciutats estan plenes de monuments...
Són tombes buides, la major part, perquè la memòria col·lectiva no és la memòria oficial, utilitza altres llenguatges i altres camins. L'oficial és una memòria fixa, que es dóna per acabada, però la col·lectiva és interminable.

I què passa a Catalunya?
El mateix que a la resta d'Espanya, no hi cap manifestació en contra del franquisme, al contrari, existeix un monument tan abominable com El Valle de los Caídos, i ningú no diu res! Aquest país és una màquina diabòlica d'oblidar.

Com creus que evolucionarà aquesta societat desmemoriada?
L'actual sistema social no promet un augment dels nivells de justícia i igualtat, al revés, el desordre urbà ha de créixer, de fet ja ho està fent. Està creixent un moviment social, tal com es va demostrar a les cimeres de Goteborg, Niça, Praga, Gènova i Barcelona, conseqüència d'aquest sistema asimètric, que no pot produir més que conflictivitat.

I què hi podem fer els que no volem l'oblit?
Els que recordem, explicar als altres. Hi ha memòria feta de monuments invisibles, de paraules, que s'estén com una mena de boira.

Un pensament positiu, per acabar?
No, no ho vull. És obligatori acabar en positiu?

No, no, és clar!

Dolors Pérez Vives