Entrevista a Josep Bages (pintor)

dimecres, 1 octubre, 2003 - 02:00

Obrir el catàleg de l'exposició, fullejar-ne les pàgines farcides de records i de sentiments, és com fer un tomb per la vida de Josep Bages, és sentir la sensació d'estar "llegint" el seu diari més íntim: paisatges vilanovins - la seva ciutat natal- , tardors reflectides al riu Ebre al seu pas per Miravet; la imatge fantasmagòrica de les muntanyes de Montserrat, el Prat, molt Prat, els seus camps, la vora del riu, les masies, els béns... I enmig d'aquest esclat de colors i d'impressions, apareixen els retrats dels seus éssers estimats: la mare, les filles i l' esposa. També un autoretrat de quan encara era un jove que s'obria pas per la vida. Són 92 anys d'existència; en Josep Bages ha viscut les alegries i les tristeses de gairebé tot un segle. Són molts records acumulats i moltes coses per ensenyar-nos a viure. Una estona xerrant amb Josep Bages és tota una classe magistral d'humanitat.

El seu cap i el seu cor estan plens de records, però crec que n'hi ha un de la infantesa que no ha pogut oblidar mai. Ens l'explica?

És el de les aquarel·les, oi? Doncs, a mi això de pintar ja m'agrada de ben petit, i a casa, els meus pares em motivaven a dibuixar perquè estigues entretingut i no voltant pel carrer. La meva mare em feia anar els diumenges a la tarda a doctrina, perquè a final de curs ens donaven o bé alguna cosa de roba o una joguina o una capsa d'aquarel·les. Jo somniava amb aquella capsa, però quan ens va tocar escollir, la meva mare va agafar la roba, perquè érem quatre germans i anàvem molt justos. Recordo el disgust que vaig tenir, que ningú no em podia consolar.

Vostè va néixer a Vilanova, com és que va venir a viure al Prat?

Vaig venir l'any 1929, el de l' Exposició Universal. Jo tenia 19 anys i vaig arribar al Prat amb la il·lusió d'estar més a prop de Barcelona per poder anar a estudiar pintura. En realitat vaig aprofitar la circumstància que la meva germana festejava amb un noi d'aquí i vaig venir amb ella. Ja mai més no m'he mogut del Prat. Aquí em vaig casar i vaig tenir les meves filles.

Malgrat que sempre ha estat pintant, vostè no ha viscut dels seus quadres...

No, sempre he volgut dependre d'altres coses, encara que sí que he tingut bastants encàrrecs, sobretot gràcies al meu amic Josep Codina, que em va encarregar pintures decoratives per a diversos llocs. Jo treballava de pintor de parets, però era "l'artista" de l' empresa i feia les feines que requerien decoracions especials.

Justament va ser en Josep Codina qui va proposar que vostè pintés la cripta de l'església de la ciutat. Què va significar per a vostè aquest encàrrec tan transcendent?

Doncs molta emoció, feina i neguit! No sabia si agradaria o no..., perquè no era una còpia sinó una interpretació de l'estil clàssic, volia fer una cosa nova amb l'estil clàssic, el pantocràtor està inspirat en el de Taüll i les figures són els patrons de la ciutat, sant Pere, sant Pau, sant Damià i sant Cosme. També vaig pintar els àngels, els evangelistes... tot segons com jo ho veia!

A més de treballar, vostè ha pintat molts quadres i ha fet moltes exposicions...

Sí, moltes, gairebé totes al Prat. A Barcelona vaig exposar dues vegades, però no em va agradar el mercantilisme que envoltava el món de l'art i no vaig tornar a fer-ne més.

Ha estat tan present a la vida del Prat que fins i tot la sala d'art té el seu nom. Què li sembla?

La veritat és que em sento molt orgullós, encara que jo no vaig buscar-ho mai. Més aviat al contrari, em semblava que era una decisió que es podia canviar segons qui governés l'Ajuntament, i això no m'agradava gens, però estic content perquè veig que encara dura, des de l'any 1977.

A les parets d'aquesta sala que porta el seu nom, es penja l'obra de molts i diversos artistes, la major part, d'art contemporani, amb el qual crec que no combrega gaire, oi?

No, gens. Ara diuen que la pintura ha de sortir de dins, el que se sent, el que es pensa; però si no saben dibuixar, com ho poden fer? Ara, els pintors ja no aprenen d'altres mestres antics, tenen idees simples, i per a ells ja és art, però per a mi no. Jo miro els antics, aquella gent sí que estava pel que feia: Velázquez, Rembrant, Rubens, Tiziano, Miguel Angel, Rafael...

Per què diu que no estan pel que fan?

Perquè ara hi ha massa coses per distreure's: el futbol, la televisió, els bars, els jocs, els viatges... Tenen tantes distraccions que no es dediquen a aprendre. Els clàssics aprenien anat al taller del mestre, s'hi passaven quatre o cinc anys, veien com pintaven, com resolien problemes, com feien els colors, etc. Ara, es pinta, però per a mi no són pintors, són aficionats.

Ja veig que vostè està per l'art figuratiu sense concessions de cap mena.

Una reflexió: els peixos són uns éssers que tenen una decoració natural extraordinària, per no parlar dels arbres, que tots són diferents, o del mateix cos humà, dels milers d'espècies d'éssers vius que hi ha a la terra. Tot plegat és un misteri que no podrem esbrinar mai. Amb aquesta varietat, quina necessitat tenim de fer-la abstracta! Una pera té un color, una forma, una textura..., si volem pintar una pera, per què hem de fer quatre ratlles i dir que és una pera! Si fos més jove, potser em convencerien, però ara ja no.

Està content amb l'exposició que ara s'inaugura a la sala Josep Bages?

Molt content, el catàleg m'agrada molt i espero que la mostra agradi. Haig de dir que aquesta exposició jo no l' hauria pogut fer sol, si no hagués estat per l'ajuda que he rebut per part de la Dolors Juárez, que m'ha ajudat a escollir les obres, a emmarcar-les..., tot allò que jo ja no puc fer.

El que sí que pot continuar fent en Josep Bages és pintar, en el seu petit estudi, un racó farcit de records, des del barret que corona el cavallet de pintura - és el barret amb què em vaig casar, recorda. Bé havia de dur un barret per a l' ocasió, però no me l' he posat mai més- fins a les petites obres que apareixen per tots els racons, obres antigues i recents que desprenen el seu amor per la pintura i per la vida.

"Vaig néixer l'any 10, me'n falten set per fer un segle, encara que no crec que hi arribi, però, ja està be!".

Nosaltres desitgem que hi arribi i que continuï pintant al seu estudi, al costat del seu jardí ple de tortugues, amb la companyia i l'amor de la seva família, i l'afecte de la gent d'una ciutat que ell ja ha fet perdurable amb els seus pinzells: el Prat.

Dolors Pérez Vives