Entrevista a Enric Rufas (guionista)

dissabte, 1 novembre, 2003 - 01:00

Què et va semblar l'experiència de ser pregoner de les festes del teu poble?

Un honor, una experiència maca, però complicada. Jo sóc tímid i parlar en públic em costa molt.

Doncs, no et vas tallar ni un pèl a l'hora de repartir crítiques...

Ja que l'Ajuntament va donar la veu a algú del poble, vaig voler expressar el sentir de la gent del Prat. No vaig voler fer un pregó autocomplaent, ni frívol. Vivint el temps i les circumstàncies polítiques i socials que vivim, vaig voler ser crític i reivindicatiu.

L'Enric Rufas es dedica a escriure. De professió, guionista. Els seus guions tenen diversos vessants, i continguts tan contraposats com el blanc i el negre. Per una part, escriu els textos que les presentadores dels programes del cor, de televisió, llegeixen com si s'ho acabessin d'inventar. En els darrers mesos ha estat treballant en els programes televisius "A tu lado" i "Ya es viernes". També ha fet una altra mena de guions dins el món de la televisió, com el de "La saga de los Crack", que s'emetia en el programa "Lo más Plus".

Paral·lelament, Enric Rufas ha viatjat a Cannes per rebre el Premi Internacional de la Crítica, al Festival del Cinema de Cannes d'aquest any, pel guió de la pel·lícula "Las horas del día", una pel·lícula que no deixa ningú indiferent. El teatre és una altra de les seves passions i vocacions professionals; ha estat autor i director d'obres com "L'univers perdut" o "La lluna dins un pou".

Com t'ho fas per fer coses tan diferents?

Doncs, diferenciant, unes són per viure, les de la televisió; i el teatre i el cinema són projectes personals, que faig perquè m'agraden i m'interessen. Això sí, els intento fer tots tan bé com sé i puc.

Parlem de la pel·lícula "Las horas del día", una història rodada al Prat, en escenaris reals, amb poc pressupost i un guió gens comercial... Com ha arribat a guanyar un premi tan important?

Era inimaginable per a tots nosaltres. He estat quatre anys per escriure el guió, un treball amb Jaime Rosales, el director. Quan el vàrem tenir, ens va costar molt trobar una productora que volgués arriscar-s'hi, perquè trobaven que era una pel·lícula molt poc comercial i amb poca sortida. Però ho vàrem aconseguir. Després va venir la distribució, que vèiem complicada, fins i tot no teníem clar si la podríem estrenar. Amb tot i això, Jaime Rosales va voler portar-la a Cannes, sabíem que era una bogeria i la mateixa productora ens deia que no teníem possibilitats. I ves per on, ens van donar el Premi Internacional de la Crítica.

Quina alegria, després de tanta feina!

I tant, ens sentim molt ben compensats. Vàrem entrar per la porta petita i vàrem sortir per la gran.

Això ha fet possible una difusió important de la pel·lícula?

Ens ha obert les portes a la distribució per les sales de cinema de tot el país i ha entrat en els circuits internacionals.

Així que el paisatge del Prat està donant voltes per les pantalles del món?

Sí, sí... També casa de ma mare, que és on vàrem rodar els interiors de la casa. Ja, ja...

És una història dura, explicada sense concessions. Per la Festa Major, la varen projectar al cinema Capri de la nostra ciutat. Què és el que t'arriba del públic?

Va ser molt divertit, perquè en acabar hi havia gent que et deia que era molt bona i una altra gent que deia que era un desastre, avorrida, etc.

És la història d'un home que porta una vida molt avorrida, que acaba sent un psicòpata assassí. Què voleu explicar?

En realitat no volem explicar res concret, no hi ha cap intenció. Volem que el públic extregui les seves pròpies conseqüències. Ni tan sols el director i jo arribem a les mateixes conclusions...

I ara, què?

Això em pregunto jo, ara què? La veritat és que vull gaudir del premi i de les vivències que m'està reportant, sense voler treure-n'hi més profit que aquest. Si no, vius estressat esperant que passi alguna cosa. L'únic que puc fer és el que faig sempre: treballar.

Com treballa un guionista?

Doncs, escrivint molt, rectificant, tornant a escriure... Com diu un amic meu, la inspiració no funciona, funciona la transpiració, és a dir, suar molt fins que quedes més o menys satisfet.

Això és molt prosaic, no tens muses inspiradores?

Ja, ja...Que las musas te pillen trabajando, canta l'Aute. En el meu cas és així!

Quins projectes tens?

Doncs, ara estic tornant al Prat. Després de quatre anys vivint i treballant a Madrid, he deixat la feina que estava fent a Tele 5 per poder dedicar-me a nous projectes. El que ara tinc entre mans és el guió d'una sèrie que he proposat a TV-3. La veritat és que em faria molta il·lusió que sortís, perquè no he treballat mai a la televisió catalana.

Ens pots avançar alguna cosa més d'aquesta sèrie?

Es basa en la vida d'uns joves que viuen junts en un pis i es tracten temes referents a la Catalunya actual. Es una autoparòdia dels catalans. Crec que ja és hora de tenir una mica de sentit de l'humor en relació a la nostra història.

Al Prat hi ha un bon grapat de gent que us dediqueu a activitats creatives i artístiques : Josep Costa, Blanca Pàmpols, la família Marimon, els components del grup Siete Notas, Siete Colores, Sílvia Comes, i un llarg etcètera...

Si, diuen les males llengües que és a causa del soroll i les olors, que ens atonten i ens dóna per fer coses creatives, ja, ja, ja....

Què fas quan véns al Prat?

Estic molt amb la meva família i ho aprofito per veure els amics. Està molt bé, venir al Prat.

Dolors Pérez Vives