Esteu aquí

Els sahrauís són un poble que viu amb dignitat i esperança

Michele Curel, fotògrafa, ha estat tres cops als camps de refugiats sahrauís. Afirma que aquell poble l' ha captivada de tal forma que, des de llavors, ha adoptat una actitud activa en el moviment internacional que lluita pels drets d'un poble que viu al desert, mentre espera un referèndum que li retorni els seus territoris.

dimarts, 1 juliol, 2003 - 02:00

Michele Curel és una fotògrafa que intenta plasmar l'ànima de les persones que retrata. Ho fa molts cops en blanc i negre, tota una gamma de grisos que despullen els personatges dels adorns i els mostra en la seva essència. Altres cops utilitza el color, el moviment i l'acció per explicar els entorns, les circumstàncies, l' estètica dels llocs i dels moments, la seva llum.

Avui és el nostre personatge, perquè de la mà de l' Associació Amics de la Unesco del Prat ha inaugurat una exposició sobre el poble sahrauí, a la biblioteca Antonio Martín de la nostra ciutat. Es tracta d'un recull de 30 imatges que ens mostra la forma de ser i de viure d'aquest poble que, lluny de la resignació, lluita pels seus drets.

Justament en aquestes dates és quan arriba al Prat un grup de nens i nenes que vénen a passar l'estiu entre nosaltres, acollits per famílies de la nostra ciutat i de la resta de Catalunya, que els brinden l'oportunitat de conèixer un altre món, fora del desert.

- Què et sembla aquesta iniciativa?

A mi em sembla molt bé. És una molt bona oportunitat que els nens i nenes que viuen al desert i que mai no han tingut l'oportunitat de veure una altra cosa, surtin i coneguin altres persones i altres paisatges. A més, també, és una manera d'ajudar-los a tirar endavant si tenen algun problema o alguna malaltia, ja que quan vénen a Catalunya se'ls porta al metge...

Hi ha gent que pensa que és deixar-los tastar quelcom que ells no poden gaudir, i que és pitjor...

Ja ho sé que hi ha aquest pensament, però jo, personalment, crec que no, que quantes més coses es coneixen, disposes de més ressorts i tens més opcions per afrontar la vida.

Què és el que t'ha fascinat tant del poble sahrauí?

La seva honestedat, el seu orgull, la seva manera de ser i la seva capacitat per viure en condicions adverses durant tant de temps, i portar-ho d'aquesta manera tant honorable.

També et va sorprendre l' estètica, la barreja de les persones amb el paisatge del desert...

Sí, és molt especial. Hi ha colors molt interessants, les robes de les dones, la llum de la sortida i la posta del sol...

Com està organitzada aquesta societat?

Les dones tenen un paper molt rellevant, són elles les que dirigeixen els campaments. Una raó és que després de tants anys de guerra, hi ha pocs homes i els que queden estan lluitant. L'altre motiu és la tradició, ja que els saharians són berbers i beduïns, dues comunitats que donen bastant importància a les dones i al rol que desenvolupen.

I els nens, què fan?

Malgrat que viuen en unes condicions tan dures i que molts d'ells tenen algun tipus de malaltia, són nens feliços que corren pel campament, juguen, riuen...

Quan vénen a Catalunya, alguns tenen problemes d'adaptació i s'enyoren...

És lògic, són infants que han nascut al campament i no han vist mai res més.

Des de el punt de vista del panorama internacional, com veus el paper d'Espanya amb relació a l'acolliment dels nens i nenes.

No només amb aquesta acció, sinó amb moltes altres, el poble espanyol és el que més ajuda el poble sahrauí, i de lluny... Així es compensa el que no fan des dels governs i les institucions.

Per a tu, que ets americana i que vius entre Nova York i Barcelona, què significa conviure en les condicions en què ho fan als campaments?

Cada cop que vaig al Sàhara és com una bufetada, que t'aclareix les idees. Tenim tantes bajanades a les nostres vides! Que si cotxes, mòbils, televisors...tantes coses supèrflues!

Què se'n sap, d'aquest conflicte, a Amèrica?

La immensa majoria de gent no sap ni que existeix. Jo, des del meu treball, estic intentant que sigui un tema que es divulgui, que sigui una mica present als mitjans de comunicació.

Ho has aconseguit?

Una mica. Vaig publicar un reportatge a la revista Time i a altres revistes americanes. Ara, estic intentant que aquesta exposició que hi ha al Prat, pugui ser exposada a Nova York. També sóc membre de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de Washington. Faig tot el que puc, amb la meva activitat.

Després de l' 11-S, el poble americà mira el món àrab d'una altra manera, no?

Sí, hi ha dues actituds, una -que per desgràcia és la minoritària- la de la gent més progressista que s'interessa per conèixer més coses sobre la cultura i el món àrab. Volen saber per què els va passar allò, volen comprendre-ho millor. Després hi ha una altra reacció, que és la de tenir com a enemic tot el que prové de la cultura islàmica.

Tu treballes de free-lance, és a dir, treballes per encàrrec, per a diversos clients. Com vas arribar fins al Sàhara?

Sempre hi he anat per encàrrec. La primera vegada va ser la revista Planeta Humano, que em va enviar a fotografiar els components del programa de ràdio Gomaespuma, que hi van a anar a fer un programa en directe. Va ser llavors quan vaig descobrir aquelles persones, que hem van fascinar. A partir d'aquí hi he anat dues vegades més, sempre per encàrrec, però ja a proposta meva: una per la revista Time i l'altra per Marie Claire. Mira que he fet treballs diferents, però cap no m'havia enganxat tant com aquest!

A Barcelona has fet fotografies que t'han merescut premis i reconeixements. Una és la sèrie de 30 retrats de barcelonins, i l'altra, una exposició que mostrava cossos tatuats. No és un registre molt diferent de la teva feina?

No, jo no ho crec, perquè he estat molt de temps fent fotografies del món de la música i la cultura. Crec que el meu procés és el d'una evolució. Ara ja estic pensant en altres projectes.

En l'actualitat vius a cavall entre Barcelona i Nova York. Què t'agrada de cada una d'aquestes ciutats tan diferents?

Des d'un punt de vista professional, Nova York té més camp per recórrer, però la vida és més dura. De Barcelona m'agrada el mar, i la mida de la ciutat, que la fa molt agradable per viure.

 

Dolors Pérez Vives

 

 

 

 

 

Compartir

Noticies relacionades

divendres, 19 abril, 2024 - 13:00

L’alumnat de 4t d’ESO fa un tastet dels cicles formatius de grau mitjà

Alumnat de nou instituts de secundària visita els instituts d’FP de la ciutat...

dimarts, 16 abril, 2024 - 13:30

La Fira d’abril, motiu de la propera discoteca inclusiva del Prat

El proper dissabte, 20 d’abril, de 17 a 19 h, es durà terme al Casal Cívic i Comunitari – Delta, la quarta sessió d’enguany de la di...