“El Prat que jo he viscut és el Prat que m’ha fet l’escriptora que soc ara”

Rosa Ribas, a la biblioteca municipal Antonio Martín, al Centric Espai Cutural del Prat.

dilluns, 22 setembre, 2025 - 16:30

Rosa Ribas va ser Premi Ciutat del Prat l’any 2015 en reconeixement a la seva trajectòria com a escriptora. Fa pocs mesos va presentar la seva última novel·la, Los viejos amores, que explica un nou cas de la família Hernández. 

El divendres 26 de setembre, la Rosa farà el pregó de Festa Major des del balcó de la Casa de la Vila.

Rosa, com va ser rebre l’encàrrec per part de l’Ajuntament per fer de pregonera?
Va ser una sorpresa molt agradable i alhora em va posar bastant nerviosa, perquè és molta responsabilitat fer el pregó de la Festa Major de la teva ciutat. Per a mi és un reconeixement molt gran, significa que a la teva ciutat ets apreciada, que valoren el teu treball com a escriptora, tot el que has estat fent aquests anys... és aquesta sensació que aquí on has nascut, on t’has criat, on ara tornes i segueixes fent coses, et veuen i et valoren.

Algun petit avançament del què diràs?
Vull parlar de les històries de la ciutat. Les persones que han fet el pregó abans que jo han fer servir allò que tenen, sigui la seva tècnica audiovisual, sigui el seu coneixement històric, sigui perquè tenen una visió de la ciutat des d’una perspectiva concreta. Jo crec que la meva és la perspectiva d’una escriptora, que el que vol és explicar històries.

"Al pregó, vull parlar
de les històries de la ciutat"

Fa poc vas presentar el teu darrer llibre, un nou cas de la família Hernández, Los viejos amores. Com ha estat la resposta del públic?
Doncs molt bona, hi ha hagut com molta alegria perquè tornaven aquests personatges. Ja anem per la segona edició, això sempre és molt bon senyal.

En aquest cas, el cibercrim és el protagonista, que serveix per tractar temes com la soledat i les xarxes socials.
Sí, perquè és un tema que jo trobo que cada cop ens toca més. Tenim una societat on hi ha molta gent que està sola i les xarxes socials són un lloc on hi ha molts depredadors que estan buscant gent molt vulnerable per aprofitar-se’n. Trobo que és molt important parlar de la gent que està en soledat en un món tan hipercomunicat, on justament es troben cada dia més sols.

"És molt important parlar
de la gent que està en soledat
en un món tan hipercomunicat"

Un altre dels temes també que hi abordes és la crisi dels 40.
És una sensació d’estar al mig del camí... Actualment, les xarxes socials ens estan mostrant a tothom vivint una vida meravellosa, que a tothom li va bé, els viatges són fantàstics, les imatges són meravelloses.... Jo crec que això crea en molta gent una ansietat, la sensació que no ho estan fent bé, que tothom s’ho passa millor que jo.

Un dels teus llibres que més sols destacar és Peces abisales. Per què?
Perquè és un llibre més autobiogràfic, on explico com et fas escriptora, parlo de la infantesa i l’adolescència, hi surt molt el Prat, també. La ciutat d’on vens et fa una persona diferent. No és el mateix ser del Prat que de Barcelona o de Granollers. La teva ciutat t’influencia molt i el Prat que jo he viscut és el Prat que m’ha fet l’escriptora que soc ara.

Hi ha algun fil conductor en tota la teva extensa obra?
Hi ha un tema que em va acompanyant a totes les novel·les, que és la desubicació, l’estar sempre com una mica de costat mirant les coses, que és el que et fa que tinguis una mirada pròpia. Té molt a veure amb la meva biografia, haver canviat tant d’escola, haver viscut a l’estranger... Tota la meva vida ha estat sempre la de qui arriba a un lloc i s’ho ha de mirar tot i entendre com funciona. És la mirada de l’observadora que està al cantó. No marginada, però al cantó. I també marca molt venir del que s’ha dit sempre la perifèria, que és una cosa imposada. Hem dit que som perifèrics perquè ens miren des de la capital, però quan tu estàs aquí no vius a la perifèria, vius al teu lloc. Sempre t’han estat dient que vens de la perifèria. Això ens marca molt, als que venim d’una ciutat com el Prat.

"Sempre t’han estat dient que vens
de la perifèria. Això ens marca molt,
als que venim d’una ciutat com el Prat"

És una mica com el personatge de la Cornelia Webber Tejedor, no?
Jo no ho sabia quan començava a escriure, però a totes les novel·les els personatges estan una mica desplaçats, desubicats. És el que fa la Cornelia, que està entre dues cultures, el que fan els Hernández, que estan a una barriada i són detectius, el que fa el pintor de Flandes, que és flamenc i està vivint a Madrid... I crec que és una manera de traspassar la teva experiència pròpia als personatges i donar una mirada particular.

Però la Rosa Ribas està desubicada?
Sempre. Jo sempre estic amb aquesta sensació que no acabes de saber quin és el teu lloc, i que és el motor de la creació. Sempre hi ha d’haver una cosa a dins que et porti a escriure, una incomoditat, una disconformitat. Has d’estar una mica abonyegat per ser escriptor. 

"Sempre hi ha d’haver una cosa
a dins que et porti a escriure, una
incomoditat, una disconformitat"

Quins records tens, de petita, de la Festa Major del Prat?
Són molts. Per a mi, la Festa Major era, sobre tot, la fira. I els gegants i els capgrossos, que n’hi havia un que ens perseguia a tots els nanos, ens fotia uns cops d’escombra brutals. Pujaves al tren de la bruixa i també et fotien un cop d’escombra al cap. Tenies por que et passés però alhora t’encantava que et passés. De petita, la Festa Major era com una gran aventura, on passaven moltes coses. De cop, el Prat es transformava en un món diferent, molt màgic, molt especial. 

"De petita, la Festa Major era com
una gran aventura. De cop, el Prat
es transformava en un món màgic"

Quin desig tens per als pratencs i pratenques de cara a aquesta Festa?
Que la gaudeixin moltíssim, que siguin conscients de quin gust és això de te-nir una festa on celebres la teva ciutat. Encara que els fotin un cop d’escombra al cap, que pensin que és un moment especial que només passa un cop a l’any i que tinguin la sensació de ser uns privilegiats per viure on viuen perquè s’ho estan passant molt bé aquí.

Luis Rodríguez Alonso