“Cal estimar aquest lloc, val la pena protegir-lo i intentar fer les coses d’una altra manera”

Laia Vilaseca, a l'estany de la Ricarda.

dimarts, 27 gener, 2026 - 09:30

L’escriptora i periodista pratenca Laia Vilaseca (1981) és una apassionada del misteri, el true crime i la novel·la negra. La seva obra La noia del vestit blau, un misteri ambientat al Pirineu, va ser un èxit de vendes. El llibre Quan la neu es fon és  un thriller trepidant i addictiu en el qual la natura i el misteri tornen a ser protagonistes. I L’illa del silenci és un relat que demostra que, malgrat que passin els anys, hi ha morts que no es poden superar fins que no es fa justícia. En aquesta entrevista parlem de la seva darrera novel·la, L’udol de l’aigua (ed. Rosa dels Vents).

Una noia apareix morta enmig d'un canyissar a la Reserva Natural de la Ferrera, al Prat de Llobregat. Així comença L’udol de l’aigua, una novel·la que tracta no només sobre una investigació, sinó també de trames familiars que, fent salts en el temps, mostren com, potser, les coses no han canviat tant al llarg dels anys.

En aquesta novel·la, les dones tenen un paper protagonista, així com l’entorn. Com va sorgir, tot plegat?
Jo sempre he escrit novel·la de natura i misteri, sempre he fet aquesta barreja, és una cosa que va començar molt orgànica amb La noia del vestit blau i després vaig anar evolucionant. I, com que soc del Prat, sempre em deien: “Per què no escrius alguna cosa d’on ets tu?”. I jo deia: “Ostres, no em sembla que hi hagi cap lloc bucòlic d’on sóc jo”. I llavors el meu marit, que treballa fent rodatges de moda, que havia vingut a aquesta reserva natural de la Ricarda alguna vegada, em va dir: “Això ho hauries de veure perquè és brutal”. I m’hi va portar i llavors sí que vaig veure clarament que aquí havia de fer-hi una història, que valia la pena parlar-ne.

Hi ha dues trames principals, dues desaparicions, però també diferents subtrames, secrets, tensions amb aquestes famílies protagonistes. No és només una història, oi?
Sempre miro de posar-hi tres, quatre, cinc misteris, el màxim de trames que pugui per tenir el lector ben entretingut i fer-ho d'una manera que sigui com un trencaclosques que a poc a poc va encaixant. M’interessa tenir aquestes trames i subtrames que es retroalimenten, que parlen dels mateixos temes i que tenen coses en comú, i que al final reforcen el tema central de la història.

Al llarg de la història anem descobrint molts personatges i com van evolucionant. Com a lectora, això ho trobo molt interessant.
Sí, és que a mi m’agrada molt la psicologia dels personatges. Trobo que la novel·la negra és un gènere que va molt bé per tractar els grisos quant a moralitat, que les coses no són mai ni blanques ni negres, que tot és més complex, que és una cosa que vas entenent a mesura que vas creixent. I crec que és important que s’entengui d’on ve un personatge, què li ha passat, per què actua de la manera que ho fa. Això em permet fer servir el diàleg, que m’agrada molt, perquè fa molta menys exposició i explica molt més, i és molt més enriquidor a nivell d’estructura narrativa.

Dediques aquest llibre a algunes de les dones de la teva vida. Podem dir que les dones són les grans protagonistes d’aquesta novel·la?
Sí. Amb el temps m’he adonat que sempre he tingut personatges femenins a les meves novel·les, i que cada vegada els he anat donant més importància. D’una banda perquè la novel·la negra moltes vegades està escrita per homes, i que les dones sovint som les víctimes, i està bé que ho expliquem des del nostre punt de vista, ja que habitem el món d’una manera diferent. I d’altra banda, m’interessava molt parlar de diferents generacions de dones que vivien o havien habitat el mateix lloc i com s’havien vulnerat certs límits, que poden ser de molts tipus, i com elles els havien navegat. Per això, quan parlo de l’aigua penso en les dones i en aquesta facilitat que tenim d’adaptar-nos a l’entorn per poder-lo navegar-lo. És una cosa que se’ns ensenya des de petites: sabem que la confrontació física directa no ens funcionarà, i vivim d’aquesta manera, som una mica com l’aigua, ens hi adaptem.

Què et va inspirar el lloc, aquesta reserva natural?
Quan la vaig descobrir em va sorprendre, i hi planava la cosa aquesta de l’ampliació de l’aeroport. Hi ha com un límit geogràfic que entre tots hem decidit que és així i llavors venen tres tipus amb corbata i diuen que aquest límit se’l salten, i ho expliquen clarament, davant de tothom. Quin missatge dona això a la població? Com pot ser que ens saltem els límits i no hi hagi cap problema? I en relació amb el cos de la dona, quina diferència hi ha, per exemple, amb el límit que jo marco en una relació? En el meu cap, l’ampliació de l’aeroport és el capitalisme salvatge, el patriarcat; i la reserva és la lluita ecologista, feminista, anticapitalista. I amb aquesta idea, sense fer-ne un dogma, vaig arrelar aquest conflicte d’anar traspassant límits.

Què vols transmetre finalment a qui et llegeix?
M’agradaria que es quedés amb una sensació global que cal estimar aquest lloc i que val la pena protegir-lo. I que val la pena intentar fer les coses d’una altra manera. En el fons, tots sabem una mica com estan anant les coses, i hi ha dos tipus de gent: els que diuen que “en fi, sabem que no anem bé però esperem a estavellar-nos i aleshores ja veurem què fem” i l’altre grup que pensem que “potser ja podem començar a fer un viratge i canviar el rumb, ja que sabem que no estem anant bé”. Quan parlo d’això parlo d’ecologia, de feminisme, de moltes coses en les quals hauríem d’anar acceptant que necessitem un canvi urgent. Jo el que vull és arribar a gent i que gaudeixin d’aquesta novel·la, però també donar una mica a conèixer la situació que passa aquí a través de la ficció.

Rocío Santaeufemia

Aquesta entrevista és un extracte de la que es va emetre a elprat.ràdio i que podeu escoltar sencera a través d’aquest enllaç.