Rituals de resistència

Els “rituals de resistència” són aquelles pràctiques, gestos i maneres de viure que, encara que puguin semblar petites, ens ajuden a resistir davant d’un món que vol controlar-ho tot: el nostre temps, els nostres cossos, la nostra manera de viure i els béns bàsics que necessitem, com l’alimentació, l’habitatge, l’energia o la cultura.

El concepte va començar a utilitzar-se en els estudis culturals britànics dels anys 70 i 80, quan es va analitzar com els estils de vida, les subcultures i les pràctiques quotidianes eren una manera de plantar cara a les desigualtats i als poders establerts, especialment en societats marcades per diferències de classe, raça i gènere.

Els rituals de resistència són espais en què es disputen significats, valors i formes de vida enfront de les estructures de poder, tot actuant com a llocs d’imaginació i confrontació quotidiana. Però no sempre són positius: de vegades, el que es presenta com antisistema pot acabar reforçant la mateixa lògica que es vol qüestionar, des del culte individualista del cos en la cultura gymbro fins al ritual de l’emprenedor que sacralitza l’autoexplotació com a via de salvació personal en un entorn precari.

Explorarem com la cultura pot esdevenir un camp de batalla per disputar hegemonies, com la crisi de les masculinitats pot ser abordada des de la fragilitat i la crítica als discursos antifeministes, com l’humor pot operar com a eina de desestabilització i resistència des de dins del sistema cultural, i com les pràctiques queer poden obrir espais d’insubmissió davant la normativitat sexual i de gènere.

Tot plegat ens permet pensar els rituals de resistència com a formes de conflicte, reapropiació i imaginació política en un temps de crisi ecosocial, precarietat estructural i ressorgiment de l’extrema dreta.