Vicen acaba de mudar-se amb la seva germana i la seva mare al municipi barceloní de L’Hospitalet. Corre la dècada de 1980 i el panorama és desolador, un horitzó gris, aplatat per l'atur, la violència i les drogues. Vicen passarà la seva adolescència i la seva primera joventut en l'epicentre d'aquest ambient marginal, respirant el bo i, sobretot, el dolent.

Jaime Martín va signar amb Sangre de barrio la seva primera obra en solitari, un còctel amarg de pessimisme, rebel·lia i frustració que li va valdre el Premi Autor Revelació del Saló del Còmic de Barcelona. L'autor visita el Cèntric per parlar d'aquest llibre, considerat un dels grans clàssics del còmic espanyol dels anys 80 i 90, i que ha estat reeditat aquest 2026.

L'autor estarà acompanyat de l'escriptor i periodista cultural Kiko Amat.

Jaime Martín (L'Hospitalet de Llobregat, 1966) va iniciar la seva trajectòria professional en l’àmbit del còmic el 1985 a les revistes que aleshores editava Josep Maria Beà en el seu segell Intermagen Caníbal i Bichos. Entre 1986 i 1990, també a Humor a Tope i Pulgarcito. El 1987 comença a col·laborar amb regularitat en la mítica revista El Víbora. Allà realitza sèries de temàtica costumista amb guió d’Alfredo Pons. Aborda també sèries pròpies com a autor complet, com Sangre de Barrio (1989-2005), la primera entrega de la qual va obtenir el Premi Autor Revelació del 8é Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Altres obres destacades d’aquesta etapa són Los primos del Parque (1991-92), La Memoria Oscura (1994-95) i Infierno (1996). Després de publicar Invisible a Espanya, es passa a l’editorial francesa Dupuis i allà publica Lo que el viento trae (2007) i Todo el polvo del camino (2010), amb guió de Wander Antunes. Amb Las guerras silenciosas es consagra com un dels autors europeus més interessants del moment, una consideració que confirma amb Jamás tendré 20 años (premi a la Millor Obra de Còmic Barcelona 2017), Siempre tendremos 20 años (premi a la Millor Obra de Còmic Barcelona 2021) i Un oscuro manto.

Kiko Amat (Sant Boi, 1971) és autor de set novel·les i tres obres de no ficció. A Anagrama ha publicat El día que me vaya no se lo diré a nadie (2003); Cosas que hacen BUM (2007); Rompepistas (2009; Eres el mejor, Cienfuegos (2012); Antes del huracán (2018); Revancha (2021) i el manual Los enemigos (2022). La seva última novel·la és Dick o la tristeza del sexo (2025). També és autor de dos llibres de no ficció, Mil violines i Chap chap. En l'actualitat co-guionitza i co-condueix el pòdcast Pop y Muerte (Ràdio Primavera Sound).

*Foto Jaime Martín: ©David Airob

*Aquesta activitat forma part del cicle Llibres i lletres de tardor.

Quatre cantants de referència de la lírica catalana, cadascun en la seva corda, i un pianista rus excepcional establert a Catalunya ens proposen un programa de concert poc habitual, amb un repertori de música extraordinària i poc coneguda per a quartet vocal amb piano. Des dels inspirats quartets de Schubert fins a l'energia exuberant i suggeridora de les Cançons gitanes de Brahms, passant pel lirisme dels quartets de Rossini i les evocadores i poc interpretades Indianas del compositor argentí Carlos Guastavino.

Marta Mathéu, Mireia Pintó, Roger Padullés, Josep Ramon Olivé i Vladislav Bronevetzky integren aquesta formació, estrenada el juliol de 2023, i amb un llarg recorregut per festivals i cicles de concerts de Catalunya.

Intèrprets

Marta Mathéu, soprano

Mireia Pintó, mezzosoprano

Roger Padullés, tenor

Josep Ramon Olivé, baríton

Vladislav Bronevetzky, piano

Per què el desig no encaixa en la lògica del contracte que demana el consentiment? D'on surt la idea que hem de saber sempre què volem i dir-ho amb claredat? Què faria falta per parlar del dany i de l'ambivalència fora del Codi penal?

Clara Serra. Filòsofa i investigadora a ADHUC, centre de recerca sobre teoria, gènere i sexualitat de la Universitat de Barcelona, on treballa sobre consentiment, llibertat sexual i estudis de masculinitat. Va ser diputada a l'Assemblea de Madrid entre 2015 i 2019 i és autora de Leonas y zorras (Catarata, 2018), Manual ultravioleta (Ediciones B, 2019) i El sentido de consentir (Anagrama, 2024).

Eix activisme coordinat per Rubén Martínez (IDRA).

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

El desig sexual de les dones ha estat un tema amb freqüència ocult i ocultat. El discurs sobre la libido femenina ha estat marcat per mites, moralismes i ignorància. O bé l’ha negat o bé ha convertit el desig femení en una cosa monstruosa. En aquest diàleg volem reflexionar al voltant del relat heretat sobre el desig femení i derrocar aquest discurs deformant.

Carlota Gurt (Barcelona, 1976) és escriptora i traductora. És autora dels reculls de contes Cavalcarem tota la nit (Premi Mercè Rodoreda 2019) i Biografia del foc. La seva primera novel·la, Sola, va obtenir un gran èxit de crítica i de lectors. Amb La teoria dels forats (Premi Guillem Cifre de Colonya 2024) va fer la primera incursió en la novel·la infantil. Els seus llibres s'han traduït a l’anglès, el grec, l’italià, el castellà i el gallec. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com ara El País, Cadena SER, 3Cat o Catorze. Amb la novel·la, Els erms, va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2026. La seva darrera obra és la conferència performativa Una aniquilació fallida, que ha transformat també en un assaig breu.

*Foto Carlota Gurt: ©Johanna Marghella

Eix literatura, coordinat per Rosa Ribas.

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Xerrada-col·loqui a càrrec de l’arquitecta pratenca Neus Morales Ortigosa.

La Rita vol escriure. O potser vol deixar de mentir quan diu que està escrivint una novel·la. Han passat vuit anys des que va descobrir la seva vocació a Atlanta, envolta­da d’una família peculiar, i des d’aleshores encadena feines precàries i entrepans de llonganissa i viu amb la sensació persistent de no acabar d’encaixar enlloc. Tot canvia quan, en una Barcelona vibrant i de nits que no s’acaben mai, coneix altres persones que també empaiten allò que les fa sentir vives, i descobreix amistats indes­tructibles i amors que arriben desafiant el destí.

Amb una veu fresca, divertida i profundament honesta, Regina Rodríguez Sirvent obre de nou les portes de l’univers que va convertir Les calces al sol en un gran fenomen de la narrativa catalana i que ara ens descobreix una Rita Racons que ha crescut sense perdre l’humor ni la capacitat de transformar la vida quotidiana en una aventura èpica. Amb humor i lucidesa, Crispetes de matinada explora el coratge de voler ser un ma­teix i mostra la bellesa dels camins que no havíem previst recórrer. Perquè potser no tots els somnis es compleixen, però algunes persones no deixen de perseguir-los amb l’esperança que es facin realitat.

Regina Rodríguez Sirvent, nascuda a Alp el 1983, es va graduar en Psicologia, però després de treballar-hi durant un any va veure que no. Va marxar a viure fora per buscar-se. A la tornada va estudiar guió de cinema a l’Escac i va fer cursos de novel·la a l’Ateneu Barcelonès. Ha publicat articles, ha escrit guions de programes i ha presentat reportatges de vídeo. A diferència de la majoria dels escriptors que comencen, no havia guanyat cap jocs florals ni cap concurs literari quan va publicar la seva primera novel·la. Un any més tard, però, Les calces al sol (La Campana, 2022) va guanyar el premi de votació popular L’Illa dels Llibres. I des de la seva aparició, s’ha convertit en un veritable fenomen editorial de la narrativa catalana, amb més de 100.000 exemplars venuts i una presència continuada a les llistes d’èxits, traduccions al castellà, l’anglès, l’italià, el polonès i el por­tuguès a Portugal i al Brasil i una adaptació cinematogràfica en curs.

Condueix l'acte Laura Tamayo.

*Foto Regina Rodríguez Sirvent: ©Xavier Torres-Bacchetta

*Aquesta activitat forma part del cicle Llibres i lletres de tardor.

El febrer de 1904 s'estrenava al Teatro alla Scala de Milà aquesta òpera en tres actes composta per Giacomo Puccini, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, i inspirada en l'obra teatral homònima de D. Belasco. La freda acollida que va rebre en un inici va dur al compositor italià a realitzar algunes modificacions, moment a partir del qual l'òpera va ser rebuda de manera entusiasta. Amb l'emotiva història de Cio-Cio San, Puccini va deixar per la posteritat un dels finals més tràgics de la història de l'òpera.

Els directors artístics Moshe Leiser i Patrice Caurier signen la posa en escena d’aquesta delicada producció, que s'inspira en la mirada europea sobre el Japó del segle XIX. El muntatge, que feia les delícies el públic de la Royal Opera House pels volts de setembre de 2022, compta amb un gran repartiment, encapçalat per la soprano italiana Maria Agresta, qui interpreta el paper de Cio-Cio San, acompanyada del tenor mexicà-americà Joshua Guerrero, que dona vida a Pinkerton.

*Projecció d'aquesta òpera enregistrada el 2022 a la Royal Opera House de Londres.

Podeu consultar tota la informació del cicle Viu la clàssica aquí.

El desig és el fil conductor de la subjectivitat contemporània? Quines són les malalties d’un desig interromput, exclòs o esgotat? Com identificar i canalitzar les tensions entre plaer i goig, entre pulsió de vida i pulsió de mort?

Antonio J. Colom és psicoanalista i autor de l’assaig La vida en las palabras (La Uña Rota, 2024). Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la UB, té el certificat d’estudis clínics de l’Institut del Camp Freudià de Barcelona. És membre fundador del Centre d’Investigació Psicoanàlisi i Societat. Té un màster en Estudis Comparatius en Literatura, Art i Pensament per la Universitat Pompeu Fabra i és doctor en Humanitats per la mateixa universitat. Col·labora amb la xarxa assistencial UMBRAL.

Fotografia Antonio J. Colom: ©Alejandro de la Rica

Eix pensament coordinat per Albert Lladó.

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Per què l'ecologisme ha parlat tant de culpa i tan poc de desig? Es pot fer una política climàtica que prometi una vida millor i no només una renúncia? Serveix de res saber què se'ns ve a sobre si no hi ha res que vulguem prou?

Héctor Tejero. Doctor en Bioquímica i Biologia Molecular i activista climàtic, va ser diputat a l'Assemblea de Madrid per Más Madrid abans d'incorporar-se al Ministeri de Sanitat, on dirigeix l'Observatori de Salut i Canvi Climàtic. Coautor, amb Emilio Santiago Muíño, de ¿Qué hacer en caso de incendio? Manifiesto por el Green New Deal (Capitán Swing, 2019).

Eix activisme coordinat per Rubén Martínez (IDRA).

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Acabada la Guerra Civil, a Bescaran, un poblet de l’Alt Urgell, els del bàndol guanyador dominen el poble i la família de la Sol les està passant magres perquè el seu pare ha hagut de fugir i refugiar-se a França. Un dia, en un camí d’alta muntanya, topa amb un perillós contrabandista i és testimoni de com viola i assassina una jueva que fugia de la guerra d’Europa. Després d’això, és ella qui ha de fugir i amagar-se entre un grup de contrabandistes a Andorra. Allà coneixerà el món dels passadors i, mentre el Tercer Reich avança fins a la frontera i escampa el terror al seu pas, anirà descobrint que entre els contrabandistes hi ha gent disposada a arriscar la vida per salvar persones que fugen dels nazis.

En una història commovedora, plena d’acció i basada en fets reals, Laia Perearnau reivindica el paper menystingut i oblidat que van tenir les dones en les xarxes de resistència durant la Segona Guerra Mundial, alhora que s’endinsa en la figura poc coneguda dels passadors, que van ajudar a evadir pilots, soldats, jueus i resistents al règim de Hitler.

Laia Perearnau i Colomer (Barcelona, 1972). És llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona (1995) i en Història per la Universitat de Barcelona (2008). Va començar la seva carrera professional amb la premsa escrita però ben aviat es va decantar per la televisió i, concretament, per la ficció televisiva. Actualment treballa a Televisió de Catalunya, on ha estat guionista de programes de temàtiques diverses. La seva primera novel·la per a adults, Francesca de Barcelona (2022), va ser guardonada amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica l’any 2022.

Condueix l'acte Víctor Asensio.

*Sessió del club de lectura de Novel·la històrica oberta al públic en general i amb la presència de l'autora.

Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat i de la Institució de les Lletres Catalanes.

*Aquesta activitat forma part del cicle Llibres i lletres de tardor.

“Tenir treball ja no ens garanteix un lloc per a viure.” L'escriptora i periodista Llucia Ramis ho sap molt bé. Es tracta d'un problema que no sols afecta als joves, encara que potser ells són els qui amb major intensitat sofreixin la falta d'estabilitat, a conseqüència de la gentrificació que tantes ciutats pateixen en temps d'una especulació immobiliària feroç. És poder dir de “estic a casa” un desig impossible?

Llucia Ramis (Palma, 1977) és periodista i escriptora. Va estudiar Ciències de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·labora a La Vanguardia, RAC1, SER Catalunya i Catalunya Ràdio. El 2018 va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb Les possessions. També és autora de les novel·les Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Egosurfing (Premi Josep Pla 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Premi Time Out al creador de l’any 2013), recuperada en butxaca per Anagrama l’any 2022. El seu darrer llibre, Un metre quadrat, va guanyar el IV Premi de No Ficció Libros del Asteroide.

*Foto Llucia Ramis: ©Joan Mateu Parra

Eix literatura, coordinat per Rosa Ribas.

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Tancada a casa al servei de les seves consentides germanastres, la Ventafocs porta una vida monòtona i avorrida. Però tot canvia de sobte quan la jove ajuda una misteriosa desconeguda... Gràcies a la màgia, la Ventafocs serà transportada a un món de somni, on les fades porten els regals de les quatre estacions, les carabasses es transformen en carruatges i l'amor veritable l'espera.

Aquest preciós ballet de Frederick Ashton, coreògraf fundador de The Royal Ballet, és un espectacle per a tota la família, capaç de transportar-nos a un univers sublim on la pols màgica de les fades fa realitat els somnis. El muntatge combina l’exquisida música del gran compositor soviètic Sergei Prokofiev amb una coreografia elegant i evocadora.

La ballarina Fumi Kaneko dona via a la dolça Ventafocs, al costat de William Bracewell como el jove príncep. Amb ells, un repartiment ple de carisma encarna les inoblidables germanastres, la Fada Madrina i les fades de les estacions. Entre carabasses que es transformen en carruatges, vestuaris enlluernadors i efectes especials sorprenents, aquesta producció és un viatge visual i emocional al cor del conte.

Amb escenografia de Tom Pye, vestuari d’Alexandra Byrne i efectes màgics de Chris Fisher, La Ventafocs es converteix en una experiència sensorial que transporta a infants i adults a un món on els somnis es fan realitat.

*Projecció d'aquest ballet enregistrat el 2024 a la Royal Opera House de Londres.

Tota la informació del cicle Viu la clàssica aquí.

Cal posar en valor la tendresa com a expressió ètica i estètica? És el tacte una forma de resistència davant de la supremacia de la visió? Quines són les pràctiques artístiques on el desig, el cos i la poètica escapen del dogmatisme autoritari?

blanca arias (ella/elli) és artista-investigadora, educadora i curadora. Forma part del Departament de Programació Pública i Social de la Fundació Miró, i és educadora al MACBA i voluntària de l’arxiu Ca la Dona. Ha tingut cura d’exposicions a Can Mario, Fundació Vila Casas (2026), el CCCB (2026), la Fundació Miró (2025), Sala d’Art Jove (2024) i La Panera (2024). Blandito blandito. ¿Qué le hacemos les feministas al arte? (Cielo Santo, 2025) és el seu primer llibre.

Fotografia blanca arias: ©Irene Royo

Eix pensament coordinat per Albert Lladó.

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Windu és un quartet internacional de flautes de bec que crea espectacles on combina música clàssica i contemporània amb humor i tocs de comèdia absurda. El resultat són concerts teatralitzats adreçats a tots els públics.

Winduvisió és el títol d'un documental inacabat sobre les flautes de bec que pretenia apropar la música antiga a nous públics. Però, quan algunes de les figures internacionals convidades, el director del film i la resta de l'equip abandonen el rodatge a última hora, els quatre integrants de Windu decideixen no rendir-se. Amb la complicitat del públic, intentaran acabar el documental en directe durant la mateixa actuació.

Cada membre té una idea ben diferent de com hauria de ser aquesta pel·lícula: lúdica o artística? Històrica o didàctica? De ficció o biogràfica? I, sobretot, és possible que un documental produït per l'Associació Nacional de la Flauta de Bec provoqui el mateix efecte somnífer que un documental de National Geographic sobre pingüins?

A mig camí entre el concert, el documental històric i l'espectacle teatral, Winduvisió ofereix una mirada didàctica i divertida del que vindria a ser l'auge i caiguda d'una banda pop, però transportat al món de la música clàssica.

Els inicis dels membres de Windu, la relació amb els que van ser els seus mestres, l’artesania dels luthiers que els hi fan els instruments, èxits i fracasos, lluites d'ego i alguna història d'amor dins del grup, i la indústria mafiosa i multimilionària de les flautes de bec per a escoles de primària són els ingredients d'un documental volgudament mal informat, que remourà la història de la música antiga i els orígens d'aquest instrument.

Intèrprets

Eva Jornet

Tamar Lalo

Marcel Leal

Chris Orton

Podeu consultar tota la informació del cicle Viu la clàssica aquí.

Per què la informació sobre un problema no ens mou a actuar? Què fan el dolor, el plaer o la por que no fa el coneixement? Si el que ens mou funciona més com una ordre que com una descripció del món, quines conseqüències té això per a la política?

Manolo Martínez. Professor agregat de Filosofia a la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca Logos. Investiga com uns estats mentals arriben a representar el món i ha defensat la tesi imperativista, segons la qual el dolor no descriu com són les coses sinó que dona instruccions al cos.

Eix activisme coordinat per Rubén Martínez (IDRA).

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Com tornar a llegir sense els prejudicis del present? Què fem amb totes les obres literàries i artístiques que, analitzades des de la moralitat actual, ens semblen incòmodes? Volem formar part del “deliri incensurable” o limitar-nos a comprendre’l des de la distància?

Luna Miguel llegeix, escriu i edita. És autora de vuit llibres de poemes, entre els quals destaca Poesía masculina. També ha publicat la novel·la El funeral de Lolita (Lumen, 2018; 2026), el monòleg teatral Ternura y derrota i els assaigs El coloquio de las perras, Caliente (Lumen, 2021) i Leer mata. El seu darrer llibre és Incensurable (Lumen, 2025).

Fotografia Luna Miguel: ©Mónika Sed

Eix pensament coordinat per Albert Lladó.

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Per què els discursos reaccionaris saben parlar-li al desig i els emancipadors no? Quin plaer i quina pertinença ofereix la manocultura als qui s'hi acosten? Per què la resposta moralitzant no funciona?

Lionel S. Delgado. Graduat en Filosofia i doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona. Fa recerca i formació sobre masculinitats i cultura de l'odi amb professorat i nois joves, i forma part de Bróders, una plataforma d'acompanyament a adolescents. Autor de Tristes y salvajes. Políticas del deseo más allá de la manosfera (Ariel, 2026).

Eix activisme coordinat per Rubén Martínez (IDRA).

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Si parlem del desig humà, hem de parlar també de quantes vegades aquest no es compleix, així que hem de parlar de la insatisfacció, de la infelicitat. I potser un dels majors col·lectius d'infeliços és el dels artistes. D'això en sap molt en Javier Peña, amb qui conversarem sobre alguns “grans infeliços”, perquè darrere de les obres de molts escriptors hi ha grans desitjos, grans esperances, grans secrets… però no el de la felicitat, encara que ens la regalin als seus lectors.

Javier Peña (Coruña, 1979) és escriptor, periodista i creador de “Grandes infelices”, un dels pòdcasts literaris en espanyol més escoltats, on explora les vides, gairebé sempre desgraciades, d'alguns dels escriptors més importants de la història. Avui, el projecte reuneix més de 3 milions de reproduccions i una comunitat de 250 mil seguidors. Abans de dedicar-se per complet a l'escriptura, va exercir el periodisme durant nou anys. En 2010 es va incorporar al gabinet de la Conselleria de Cultura de la Xunta de Galícia, on va redactar més de mil discursos al llarg de set anys. Aquesta experiència va inspirar la seva primera novel·la, Infelices (2019). És autor de les novel·les Agnes i Tinta Invisible. A més d'escriptor, és professor i coordina tallers d'escriptura i projectes literaris a Galícia, com l'Obradoiro de novel·la i la Residència literària Cidade da Cultura.

Eix literatura, coordinat per Rosa Ribas.

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

El 26 de juny de 1993 més de 500.000 persones es van congregar a l’icònic Central Park de Nova York per escoltar la veu del tenor més gran del segle XX: Luciano Pavarotti. Es tracta d’una de les actuacions més cèlebres de Pavarotti, en la qual va interpretar àries de Giacomo Puccini, Giuseppe Verdi, Eduardo Di Capua i Ernesto De Curtis, entre d’altres.

Aquesta projecció ens permet gaudir de la gran actuació del geni italià, en un dels moments àlgids de la seva carrera.

Projecció d'aquest concert enregistrat el 1993 al Central Park de Nova York.

Tota la informació del cicle Viu la clàssica aquí.

La por és una emoció primària dels éssers humans i dels animals, un mecanisme de defensa davant la percepció de perill, una sensació desagradable, de la qual desitgem escapar. És així sempre? Per què a vegades ho busquem expressament, sigui al tren de la bruixa, en els relats de terror, en les pel·lícules de fantasmes...? Per què necessitem passar por? D'on ve el desig del monstre?

David Roas (Barcelona, 1965) és escriptor i catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada en la Universitat Autònoma de Barcelona, on també dirigeix el Grup d'Estudis sobre el Fantàstic (GEF) i Brumal. Revista de Recerca sobre el Fantàstic. És autor dels volums de contes i microrelats Los dichos de un necio (1996), Horrores cotidianos (2007), Distorsiones (2010; Bienvenidos a Incaland® (2014), Intuiciones y delirios (2018), Invasión (2018), Monstruario (2021) i Niños (2022). També ha publicat les novel·les Celuloide sangriento (1996) i La estrategia del koala (2013). Entre els seus assajos cal destacar: Teorías de lo fantástico (2001), De la maravilla al horror. Los orígenes de lo fantástico en la cultura española (2006), Tras los límites de lo real. Una definición de lo fantástico (2011) i Cronologías alteradas. Lo fantástico y la transgresión del tiempo (2022).

Eix literatura, coordinat per Rosa Ribas.

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Com podem resignificar la literatura gòtica per fer-ne una caixa d’eines del feminisme? Com resistir l’oprobi, la difamació o la violència des d’un posicionament que vagi més enllà del rol de víctima? De quines maneres s’entrecreuen l’erotomania, el dolor i les temporalitats del trauma?

Núria Gómez Gabriel és escriptora, docent universitària, investigadora cultural i comissària d’art contemporani. Doctora en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, és autora dels llibres d’assaig Traumacore. Crónicas de una disociación feminista (Cielo Santo, 2023) i Love Me Tinder (Temas de Hoy, 2019). El seu últim llibre publicat és Feminisme gòtic, amb Ingrid Guardiola (H&O Editorial, 2026).

Eix pensament coordinat per Albert Lladó.

Xerrada inclosa dins de Diàlegs cicle de pensament contemporani.

Aquest muntatge de “La verbena de la Paloma”, en la producció firmada per Nuria Castejón, trasllada l’acció a l’antic Teatre Apolo de Madrid, lloc de la seva estrena original el 1894. La producció, que inclou un pròleg comico-líric escrit per Álvaro Tato titulat “Adiós, Apolo”, entrellaça també fragments d’altres sarsueles, retent homenatge al llegat del gènere líric espanyol.

*Projecció d'aquesta sarsuela enregistrada el 2026 al Teatro de la Zarzuela de Madrid.

Tota la informació del cicle Viu la clàssica aquí.

Esperonats per una aposta, dos joves ideen un pla per a posar a prova la fidelitat de les seves núvies. A continuació, assistim a un ambigu joc de seducció i poder, amb quatre amants que s'endinsen en el confús món d'una realitat canviant, en el qual la veritat és cada vegada més incerta.

Così fan tutte no ha perdut la seva força des que escandalitzés al públic per primera vegada en 1790. En el seu debut en els escenaris, Netia Jones, directora adjunta de la Royal Opera, ha reimaginat la comèdia de costums amb una aguda visió contemporània, en la qual conviuen l'engany romàntic del segle XVIII i una decepció intricada profundament satírica. En el paper dels amants, compta amb un jove elenc fascinant liderat per Louise Alder, Simone McIntosh, Mingjie Lei i Huw Montague Rendall, i amb Gerald Finley, com el manipulador mestre del joc Don Alfonso i Emily Pogorelc, com Despina. La batuta de Thomas Hengelbrock fa aflorar les exquisides melodies que acompanyen als provocadors i absolutament vigents temes que es troben en el cor d’aquesta gran òpera de Wolfgang Amadeus Mozart.

*Projecció d'aquesta òpera enregistrada el febrer 2027 a la Royal Opera House de Londres.

Podeu consultar tota la informació del cicle Viu la clàssica aquí.

Estrenat a l’Scala de Milà el 1842, Nabucco va ser el primer gran èxit de Giuseppe Verdi. En una Itàlia aleshores en les arpes dels moviments nacionalistes, el públic s’identificà immediatament amb els hebreus captius a Babilònia, cosa que va fer que l’òpera es representés cinquanta-set vegades en tres mesos, en comptes de les vuit representacions planejades inicialment. El cor d’esclaus “Va, pensiero” es va convertir així en una de les melodies més famoses de la història de l’òpera.

La 102a edició de l’Arena di Verona Opera Festival va assolir un dels seus punts àlgids amb l'esperat retorn de la soprano Anna Netrebko, qui va assumir per primera vegada en l'amfiteatre romà el temible rol d’Abigaille en aquesta producció de Nabucco. En la interpretació de Netrebko destaca el seu domini de la coloratura dramàtica i una presència escènica que dota d'humanitat a l'ambiciosa antagonista.

Sota la direcció escènica, escenografia i vestuari del visionari Stefano Poda, aquesta proposta redefineix el llenguatge visual del festival, fusionant l'escala èpica de l’Arena amb un simbolisme contemporani i sofisticat. Poda oferix un Nabucco que fuig dels cartons pedra tradicionals, amb una posada en escena avantguardista que utilitza estructures arquitectòniques monumentals i efectes lumínics que transformen l'espai en un desert metafísic.

*Projecció d'aquesta òpera enregistrada el 2025 a l'Arena di Verona.

Podeu consultar tota la informació del cicle Viu la clàssica aquí.

Des del Teatre Olímpic de Vicenza, Ivan Fischer signa un Don Giovanni de gran impacte visual, que dialoga estretament amb l’arquitectura renaixentista del lloc. Al capdavant de la Budapest Festival Orchestra, la batuta de Fischer subratlla els contrastos dramàtics de la partitura. En el paper de Don Giovanni, el baríton italià Andrè Schuen encarna un seductor més elegant que cruel, acompanyat per un brillant repartiment.

*Projecció d'aquesta òpera enregistrada el 2025 al Vicenza Opera Festival.

Podeu consultar tota la informació del cicle Viu la clàssica aquí.