La imatge del mes: L’escarxofa o carxofa
És un dels productes més reconeguts i apreciats del camp pratenc.
És una planta, parenta dels cards, originària del nord d’Àfrica. Els àrabs la van estendre
per l’Europa occidental i van millorar-ne les varietats de cultiu.
L’escarxofera és una planta anual, amb tiges i fulles llargues. Exigeix climes temperats i suporta molt malament les gelades fortes i l’excés d’humitat a l’hivern. Abans de plantar-la, necessita molta aigua; per això, s’estanyava o es regava bé el camp. Durant el creixement, es regava el que calia i necessitava molt d’adob.
Es podia fer des de mitjan juliol fins a mitjan setembre i es collia des del novembre fins al maig o juny.
La reproducció de l’escarxofa es fa per procediments vegetatius, mitjançant un esqueix de la base de la tija de la planta adulta, d’això en diem soca, per tal de mantenir la qualitat de la varietat.
De la soca vella de l’escarxofera, se’n treia un brot. Amb el càvec es feia un forat a terra on es plantava aquest brot, que s’havia d’envoltar amb aigua abundant. Aquest procés era delicat i havia de fer bon temps, ni massa fred ni massa calor, perquè arrelés.
Antigament, s’havia plantat una varietat d’escarxofa anomenada de cardet, que venia de Reus, però va ser substituïda per varietats més apreciades.
Després, va sortir l’escarxofa de Tudela o d’Aranjuez, que era menys oberta que la de Reus i tenia una presència que agradava més al comprador.
Un costum pagès consistia a aprofitar les flors de les escarxofes velles per fer mató. Es posaven embolicades amb roba dins de la llet i es feia bullir tot junt. Les carxofes ajudaven a fer quallar la llet.
Durant uns anys, es va comercialitzar un licor aperitiu fet amb escarxofa. El nom comercial del més conegut, que es prenia com a vermut, era Cynar.
Informació extreta del llibre El Prat Pagès. Converses amb Jaume Colominas, Josep Comas, Josep M. Vilà i Màrius Vilà. Col·lecció de textos locals núm. 6. Ajuntament del Prat.
