An (Una pastelería en Tokio)

Sessió del 26 d'octubre de 2016 del cine Club al Capri 

An (Una pastelería en Tokio)

Direcció: Naomi Kawase

Guió: Naomi Kawase, a partir d’una novel·la de Durian Sukegawa

Fotografia: Shigeki Akiyama

Muntatge: Tina Baz

Música: David Hadjadj

Intèrprets: Masatoshi Nagasi, Kirin Kiki, Kyara Uchida, Miyoko Asada, Etsuko Ichihara

Nacionalitat: Japó Idioma: Japonès Any: 2015 Durada: 113’

Classificació: Apta per a tots els públics

Premis: Semana Internacional de Cine de Valladolid: premi a la millor direcció

 

Argument: Sentaro té una petita pastisseria a Tòquio en la que serveix dorayakis (pastissets farcits d’una salsa anomenada an). Una simpàtica velleta s’ofereix a ajudar-lo.

Equip artístic i tècnic

Naomi Kawase (Nora, Japó, 1969) és una de les directores més importants del cinema japonès actual. Les seves pel·lícules, de ritme cadenciós i traspassades sempre per un alè poètic, s’ubiquen habitualment en el seu entorn més proper, tant geogràfic com familiar. L’obra de Kawase alterna documentals i ficció. Entre els primers destaquen la inicial En sus brazos (1992), sobre el pare absent, i Nacimiento y maternidad (2006), on filmava el propi embaràs. En ficció va debutar amb Moe no suzaku (1997), Càmera d’Or a la millor òpera prima a Canes. Deu anys més tard repetiria guardó en el festival francès, en aquest cas el Gran Premi del Jurat, gràcies a El bosque del luto (2007). Aquest va ser el primer títol de Kawase estrenat aquí. No ho tornaria a fer fins l’aclamada Aguas tranquilas (2014), obra prèvia a Una pasteleria en Tokio on per primera vegada adapta un text aliè.

El personatge que interpreta Kirin Kiki (Tòquio, 1943) a Una pasteleria en Tokio omple la pantalla des del primer minut amb el seu encant. Aquesta veterana actriu, gairebé desconeguda a occident, és tota una institució al Japó, com evidencia el guardó rebut enguany en els Premis del Cinema Asiàtic en reconeixement a la seva trajectòria professional. El seu caràcter humil i proper, a més, l'ha fet molt estimada pel públic japonès. Nascuda amb el nom de Keiko Uchida, es va fer actriu en els anys seixanta, dins la prestigiosa companyia teatral Bugankuza. En els setanta va obtenir popularitat a la televisió i en els vuitanta va fer el salt al cinema. Sempre ha treballat al Japó i poques de les seves pel·lícules han arribat aquí, però cal destacar la llarga col·laboració amb el director Hirokazu Koreeda: Caminando (2008), Milagro (2011), De tal padre, tal hijo (2013) o la molt recent Después de la tormenta (2016) en són bons exemples.

La història: Com ha manifestat en més d’una ocasió, un dels objectius de Naomi Kawase amb el seu film era el de denunciar la greu discriminació que han patit els malalts de lepra en el seu país. La lepra (o malaltia de Hansen, nom del metge que en va descobrir el bacteri causant) és una malaltia infecciosa i crònica, però poc contagiosa i de nul·la transmissibilitat  si està degudament tractada. És coneguda des de l’antiguitat i ha estigmatitzat històricament  les seves víctimes, que ho han estat així doblement. La lepra ha estat tradicionalment vista com una autèntica maledicció, donant lloc a fortes mesures de segregació i exclusió social, de vegades hereditària. El Japó n’ha estat un trist exemple fins fa ben poc. L’any 1953, el govern va promulgar La Llei de Prevenció de la Lepra, que obligava a tots els afectats, nens inclosos, a ser confinats en uns centres especials aïllats de la comunitat. En aquestes leproseries, més semblants a una presó que no pas a un centre sanitari, els malalts estaven sotmesos a una estreta vigilància i no podien sortir sense permís. Amb freqüència eren esterilitzats i, fins i tot, es practicaven avortaments provocats (tot i que la lepra no és hereditària). La discriminació afectava també als familiars, que es van veure perjudicats en les seves oportunitats de treball, vivenda o educació. I continuava encara després de la curació, per les marques visibles que la malaltia deixava en els rostres i les mans. Tot i que l’Organització Mundial de la Salut va advertir que tals mesures ja no eren necessàries, el govern japonès no va abolir la llei fins l'any 1996. En 2001 un tribunal va dictaminar que la política de segregació dels pacients era inconstitucional i que hauria d'haver quedat suspesa en quant les eficaces teràpies amb fàrmacs es van fer àmpliament disponibles, des de finals dels anys cinquanta. El govern japonès va oferir una disculpa formal i es va comprometre a no oposar-se a les reclamacions dels antics pacients. El degoteig de demandes col·lectives per exigir compensacions encara dura avui dia. Per a molts dels afectats, però, la solució ha arribat massa tard.