Relat de Carnaval

carnaval

La Júlia és nova a la ciutat i està amoïnada perquè no en sap res de l'esbojarrat Carnaval del Prat. Però no pateixis, que els seus amics n'hi faran cinc cèntims. I a tu, què és el que més t'agrada del Carnaval del Prat?

Aquest matí, la Júlia s’ha llevat a mitges aigües. Demà comença el Carnaval i encara no ha trobat cap disfressa original. Al principi, es volia disfressar de bruixa, però la Carla i l’Ariadna havien tingut la mateixa pensada. Després, se li va acudir que estaria bé anar d’astronauta, però el Marc se li va avançar. No sap què fer: de pirata, d’índia, de mecànica d’avions... A més, aquest és el primer Carnaval que passa al Prat, a la seva casa nova, i està una mica neguitosa...

L’Albert, a l’escola, li ha explicat que el Carnaval del Prat és una festa de traca i mocador: una setmana sencera de gresca i disbauxa plena de personatges estrafolaris, abans que arribi la Quaresma. Li ha explicat, amb pèls i senyals, que tot comença el Dijous Gras amb la coronació del rei i una truitada popular. Es veu que la mare de l’Albert col·labora cada any a fent truites per a la gent, i diu que una granja de la ciutat dóna 2.500 ous per tal que ningú no es quedi sense berenar... Quin tip d’ous! Ell, però, s’estima més la botifarra d’ou i, per postres, una coca de llardons. Cada any, el rei és un dels set pecats capitals i els altres sis formen la seva comitiva. L’alcalde i les autoritats inauguren la plaça del Pecat abans que el rei faci el pregó, però es veu que no són les autoritats que manen la resta de l’any, perquè el Carnaval és una festa pagana i, mentre dura, les coses funcionen de cap per avall... Quin disbarat! La Júlia es mor de ganes de sentir el pregó, perquè l’Albert li ha explicat que hi ha pares que tapen les orelles als seus fills, de tantes ximpleries com arriba a manar el rei! 

Divendres al matí, la festa no s’atura. El Guillem li ha explicat que al seu carrer, al barri de Sant Cosme, les rues de nens i nenes disfressats no paren de córrer amunt i avall darrere la carrossa del Ninot de Carnestoltes. Però el plat fort arriba dissabte, li diu la Milena:

―No t’ho perdis... Jo, dissabte al matí, surto amb el meu pare a comprar al mercat i sempre hi trobem el rei i els pecats fent xivarri i pidolant menjar i beguda! Aquest any, si vols, pots venir amb nosaltres...

La Júlia posa uns ulls com taronges, mentre s’imagina la gresca al mercat, però la Milena continua explicant el programa de dissabte:

―I això no és res! La cirereta són les rues de la tarda... A primera hora, en acabar de dinar, sortim amb la comparsa de l’esplai, a la rua infantil, presidida pel Carnestoltes i els set pecats infantils, que formen la comitiva més estrambòtica que et puguis imaginar... I, quan arribem a la plaça, em canvio de disfressa a corre-cuita i m’afegeixo a la rua dels grans, que dura fins que es fa fosc i és tan llarga, que des del cap de l'avinguda no n’arribes a veure la cua. Al final de la rua, el rei i les autoritats reparteixen els premis, que no tenen ni solta ni volta, perquè el jurat sempre perd els papers i, al cap i a la fi, tothom se’n va content i amb gana per sopar, després de tanta gatzara.  

―Però, qui són les autoritats? ―pregunta la Júlia una mica espantada.

―No has de patir per res ―riu la Milena―: un alcalde de nyigui-nyogui, un notari pixatinters, una madame llicenciosa, un mossèn panxacontent, una monja amb cara de pa, un militar estirat i un guàrdia civil rondinaire.

―I aquí no s’ha acabat tot! ―salta l’Ayoub―. A mi, els meus pares encara no em deixen perquè diuen que sóc massa petit, però la meva germana, quan arriba de la rua, es comença a empolainar per a la festa de disfresses de La Capsa i torna a casa a tres quarts de quinze!

A la Júlia ja li roda el cap. No sap si serà capaç d’aguantar tanta bellugadissa, tot i que la festa de disfresses encara haurà d’esperar uns quants anys, fins que tingui l’edat de sortir a la nit.

―Així, diumenge ja podrem reposar?

―Reposar? ―diu la Blanca―. I ara! Diumenge toca el ball de les famílies, que és una passada perquè pots ballar en persona amb els pecats infantils, que són uns trapelles!

―Mola ―afegeix el Bruno―, perquè dilluns és festa a l’escola i ens podem apuntar als tallers de maquillatge, de disfresses... N’hi ha de tota mena!

El Roger recorda que no només hi ha activitats per als nens i les nenes. Els seus avis, explica, cada diumenge de Carnaval surten de casa de vint-i-un botó per causar bona impressió al ball de la gent gran.

―Però, quan s’acaba, tot això? ―exclama la Júlia―. Em roda el cap només d’imaginar-m’ho!

―Dimarts, el rei ja està molt malalt... ―diu la Marta―. Es veu que ha menjat massa i aviat farà un pet com un aglà ―la resta de la colla es posa a riure d’aquesta expressió tan estranya―. Així és com ho diu la meva mare ―insisteix la Marta―: “el rei del Carnestoltes ha endrapat i ha mamat tant, que aviat farà un pet com un aglà!” Dimarts a la tarda, tothom acut a informar-se de l’estat del pobre Carnestoltes en una capella que li han fet instal·lar... Jo sempre hi vaig perquè donen xocolata i passen les fotografies de la rua de dissabte abans que el rei dirigeixi les penúltimes paraules als seus súbdits.

―Quina manera més trista d’acabar la festa, no trobeu? ―diu la Júlia, que s’ha quedat sense esma, en comprendre la gravetat de la malaltia del rei.

―No t’ho pensis... ―riu l’Andrés, que és de la pell d’en Carnestoltes i es riu del mort i del qui el vetlla―. Tothom sap que la malaltia, igual que la festa, és un sopar de duro, i que l’any vinent tornarà a aparèixer tan xiroi com la primera vegada. Dimecres de Cendra, li organitzem un funeral i ja veuràs que és l’enterrament més divertit que et puguis imaginar. La meva tia fa de ploranera, i va tota vestida de negre al costat de la caixa de morts durant la processó que fan les autoritats. Tan seriosa que és ella, es passa tota la tarda cridant i fent comèdia!

―Doncs el meu avi cada any fa sardines a la brasa a la plaça de la Vila ―afegeix el Mateu―. En fa caixes i caixes, i es fan unes cues que arriben fins a l’estació de trens!

―Apa! ―criden tots alhora―. No et passis, que no n’hi ha per a tant!

La Marina explica a la Júlia que les autoritats pugen a l’escenari a llegir el testament de Sa Majestat.

―Què és el testament? ―Pregunta la Júlia, intrigada.

―És la llista de bajanades i consells que el rei ha deixat als seus súbdits abans de fer l’ànec. Després, els diables encenen una foguera enorme amb les escombres velles que la gent ha portat de casa i les fustes de les carrosses de la rua, i ballen i cremen petards... A mi, em fa una mica de por i sempre em fico entre les cames dels meus pares. Quan s’apaga el foc, la gent se’n torna cap a casa arrossegant els peus, perquè arriba la Quaresma i tothom sap que falta un any sencer perquè torni el Carnaval.

La Júlia es queda pensant que, al capdavall, el Carnaval no deu ser tan poca-solta com li ha semblat a primer cop d’ull. Així, aprenem que les coses no han de seguir sempre com les hem trobat, i que hi ha dies que els que tallen el bacallà no se surten amb la seva. Amb tant d’enrenou, encara no ha decidit de què es disfressarà. Però es diu a si mateixa que, ben mirat, la disfressa no és tan important com les ganes de fer sarau! Una setmana sencera... ens hem begut el seny!